El Cau, La Fura, 22.07.2005 - ...I ARA, POCAPENES

El Cau, La Fura, 22.07
...i ara, pocapenes
 
    
 Com que la memòria humana és per naturalesa estantissa i vivim en una societat en el que el costum esdevé norma, sovint hem de rebobinar i recordar-nos que no tot allò que s’està fent és el correcte, sinó més aviat al contrari. Hi hagué un temps que en el món dels negocis havia estat norma enriquir-se de forma descaradament al·legal: només cal recordar l’exministre econòmic Solchaga, “el enano de Tafalla” i la seva famosa frase quién no se hace rico és porqué no quiere. En política local no és que passi el mateix, però sí que comença a institucionalitzar-se en alguns nivells, cosa que converteix en gravíssim el què fins ara era una simple falta a càrrec d’aplicadors mediocres, gent sense criteri propi que es limita a fer d’altaveu o caixa de ressonància d’allò que fan els polítics de pissarrí, avesats a fer ratlles, projectes i tiralínies des d’un despatx. Poden ser alcaldes, presidents d’ens comarcals o diputats provincials, sovint ni tan sols escollits per elecció popular i que s’han vist encimbellats per la carambola de la fal·làcia partidista. Acostumats a prendre les aigües en els balnearis supermineralitzats de les essències teòricosocials futuristes, els encanta fer-se la foto al costat del germà gran polític -que mai no s’ha de confondre amb el Gran Hermano del mitjà de comunicació- perquè poden fer-se seu el discurs del superior jeràrquic i deixar-lo anar sense por que el copiador digui un disbarat més gros que el del copiat. Així, defensen no-sé-què de les diputacions “provincials” i de l’oportunitat “històrica” d’estar en el centre de decisió de les polítiques de distribució de càrrecs i, ves a saber, si de suculentes prebendes tant-per-centístiques. Ras i curt, només cal prendre exemple de la quotidianeïtat política per adonar-nos que només hi ha dues classes de polítics: els que manen als altres el què han de fer; i els titafreds o pocapenes que fan el què els altres els manen. Qui sàpiga llegir que segueixi i qui no que giri full i vagi de ple a la pàgina 46. Felicitats!
Aquesta llarga, intensa, necessària, higiènica i imprescindible introducció, ve a tomb arran de la incomprensible, antidemocràtica i rebutjable de totes totes, presència de l’alcalde de Vilafranca en la reunió amb els alcaldes de l’anomenat Arc Metropolità, un eufemístic consell d’alcaldes diàfanament posicionat a favor de la Vegueria Metropolitana de la Regió I o, per dir-ho en català fabrià, la de la gran Barcelona en la qual alguns ens pretenen diluir en benefici propi. Ha estat la segona part d’una escenificació totalment contrària a l’acord del Ple de l’Ajuntament de Vilafranca en favor de la moció per la vegueria pròpia. La primera ja la vam tenir fa unes setmanes durant la visita del president de la Generalitat en que ni aquest alcalde ni el president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, van ser capaços ni d’esmentar els respectius i democràtics acords en favor de la vegueria que s’acabaven de produir. I ja se sap: en política la tebior es signe de covardia o d’incompetència. Més encara davant del president d’un Govern que ja ha pretès prendre decisions sense escoltar l’autèntic òrgan sobirà que són els municipis. I que, en el cas de l’Alt Penedès i del Garraf, ja s’han manifestat de forma contundent i diàfana a favor de la vegueria pròpia, la històrica, la de sempre, la que ens defineix com a col·lectivitat amb uns trets culturals, socials, geogràfics i polítics propis i racionalment unitaris. Per més que els pesi.
Un posicionament que ja ha estat qüestionat no sols per l’oposició democràtica sinó també per ERC, el soci de govern d’aquest alcalde que s’ha afanyat a justificar-se només quan ha sentit que li grinyolen les potes de la cadira. Restem pendents d’una manifestació pública i contundent en favor de l’acord majoritari i que no hi haurà més flirteigs amb la Vegueria Metropolitana. ERC i oposició ho hauran de vetllar i actuar abans que comencem a dubtar de la sanitat de la nostra classe política. I que la ciutadania hagi de mobilitzar-se per defensar una voluntat popular ja expressada inequívocament. Els arguments i les estadístiques ho diuen tot. I si cal sortir al carrer ens hi apuntem.