RITA MARZOA, Pregó inaugural Fires de Maig 2009, Vilafranca del Penedès

Fires de Maig

Bona tarda a tot-hom.

Digníssimes autoritats, presidenta del patronat de turisme, regidores, regidors,  senyor alcalde. Jo no puc començar, si no és agraïnt als responsables de la fira l’haver confiat en mí a fer aquest pregó d’inici de la festa. I suposo que és també una mica de deformació professional, sense felicitar el nou equip de govern, i desitjar-los i les molt bona sort i molta feina per la comunitat.

Vilafranca, imposa. Ja em permetran que els confessi que quan vaig rebre l’encàrrec de fer aquest pregó, va ser fàcil d’aceptar, però difícil d’interioritzar. No és còmode, si es té una mica de vergonya, pensar que devant d’aquest auditori i en aquesta ciutat ha de ser fàcil adreçar paraules de benvinguda a una festa amb tanta història i participació com les Fires de Maig o dels Enamorats.
Vagi per endavant també la meva felicitació als autors i autores premiats en el concurs de poemes que es fa des de fa uns anys en aquestes fires.
 
Ara fa uns anys vaig tenir l’immens honor que la comissió de Festa Major del meu poble –Sitges- m’encarregués fer la crida a la festa a casa meva, i crec que no he tingt honor més gran fins ara, i il.lusió “institucional” per dir-ho d’alguna manera, que aquella. Però que el cap i casal de la meva comarca –que és alguna cosa més que el Garraf, i que si volen li poden dir Penedès històric o vegueria, tant me fa- em reclami per fer una crida a aquesta festa tan antiga i nostrada, és un compromís que espero mínimament superar.

Aquest no serà un pregó nostrat, ni històric, ni de repàs a situacions i anècdotes locals perquè no seria honrat per part meva atribuir-me condicions que no tinc. No sóc historiadora, no sóc escriptora, i sobretot, no sóc vilafranquina.
Però potser sí que hi ha atribucions que em podria atorgar…

Fires i festes de maig o dels enamorats… Ma mare em recordava que quan ella era més jove que ara hi havia una dita a Sitges que feia “Les noies de Sitges i els nois de Vilafranca”. No vull posar-me en contra les senyores de Vilafranca, ni tampoc els senyors del meu poble. Mal m’estaria dir que les dones sitgetanes són boniques –tot i que en honor a la veritat podria dir-ho, i parlo ara des de la subjectivitat que em permet la meva professió ( he he…). En honor a la mateixa atribució afirmo solemnement que, deu n’hi dó els nois de Vilafranca... Potser també per experiència puc dir que he passat moltes vetlles de festa major contemplant l’honor que en fan als bons sentiments els homes i dones d’aquestes contrades. I ja en honor a l’experiència familiar pròpia, he de confessar que d’enamorada d’un vilafranquí a casa n’hi ha una! La petita, que va decidir que l’hereu del Pep Palau i la Fina Reverté havia de quedar-se a Sitges. I tinc un cunyat fantàstic, que s’ha firat la meva germaneta petita, i per fi la dita que tant havia sentit a casa meva, de “les noies de Sitges i els nois de Vilafranca” s’ha complert en el cas de la meva germana Vinyet. Ja em permetran també dir, i ja prou de floretes familiars, que hem fet molta sort amb el Sergi. Llàstima Nil que la petita sigui la Vinyet, i no ens poguem firar un altre vilafranquí de Can Palau Reverté.

Dit això , i ja que avui hem de parlar de fires de maig, de primavera i terres fèrtils, d’enamorats i enamorades, miraré d’anar a l’essència, i dir que penso que amor és indestriable de compromís, i que el voler treure el millor de la nostra terra ha de ser obligació dels qui en vivim i la trepitgem. I en base a aquestes màximes miraré de construir un discurs.

Acabo de tornar d’un dels països més pobres de l’Amèrica Llatina, Bolívia. La pobresa al món es reparteix fonamentalment al sud. Al sud de la mediterrània, o sigui del Marroc en avall. Al sud dels antics imperis soviètics, o sigui al Sudest Asiàtic, i al sud del país d’Obama, a l’Amèrica del sud. Un sud-continent on la realitat et bofeteja, però la dignitat t’enamora. Allà, ja que parlem d’èpoques de fertilitat de la terra, l’exhuberància d’algunes zones, i la immnsitat d’altres, hauria de permetre viure en l’abundància els qui hi van nèixer. Però alguns d’ells, amb la inestimable col.laboració de molts d’altres vinguts de fora, han fet de la injustícia social una mena de religió que s’ha mantingut pels segls dels segles.
Estimar és comprometre’s, i no podia parlar d’amor avui en un discurs escèptic i buit de cap mena de consciència.
Deia que pensava abundar en la idea que amor és sentiment, en moltes ocasions irracional, però també fonamentalment compromís. I tot i que no volria convertir aquesta la meva aportació a l’edició d’enguany de la fira en una mena de paraules nomès reivindicatives, també és cert que –com diu una amiga meva crítica d’art- no hi ha art sense compromís, sense missatge, nomès per estètica.

Estimar la terra vol dir comprometre’s. Vol dir mirar de fer passes per construir. No passejar per una ciutat com la vostra mirant-la pel damunt, i quan passen coses que no ens agraden, mirar cap a una altra banda.
Jo parlava de sentir-me Vilafranca com a  part de la meva realitat. I jo no podia venir avui aquí, a parlar de terra i enamorament, sense posar al damunt de la taula una mica de comprimís. A Sitges venim per Sant Fèlix a una festa major que ens sentim Nostra. Als nostres restaurants i a les nostres cases es beu vi del Penedès, es brinda amb cava de l’Anoia, es balla al so de les gralles dels de la Cort o els de Mar, o els Marcets l`ògicament, i no ens sonen diferents els uns dels altres.
Vull dir amb això, i podria dir-ho amb moltes altres coses, que qui vulgui dividir aquest territori per motius purament administratius, no nomès s’equivoca, sinò que ens mutila. I a ningú li fa gràcia que li tallin un braç, sense anestèsia ni oposar resistència. I la meva petita resistència a una divisió territorial irracional és fer-ne una mica d’esment en aquestes paraules que avui us adreço. Jo sóc de Sitges, del Penedès marítim. La meva realitat són festes majors d’aquí, no de Castelldefels. El meu vi es fa de collites de Sitges, Ribes, Vilafranca i Pontons. Les meves tradicions es musiquen amb gralles, i les meves fragàncies tenen molt a veure amb l’olor de mar però també amb el de moscatell. Conec més les camises verdes que els cotxes tunejats, i caram, la terra és sàvia no? Doncs si mirem l’orgrafia, hi ha un massís que defineix força com són les coses. En una frase, que reclama un comprimís de les autoritats que en el seu dia van posar-se en evidència als seus plenaris: Jo també vull una vegueria pel Penedès.

Tornant al discurs volgudament consrtuit, Vilafranca és tradició i alhora treballa la modernitat: es manifesta amb processons, grans i nostrades festes majors, i també amb galeries d’art avantguardistes i prestigiosos premis literaris; és vinya, vi, terra i vol ser mar; són Castells i falcons; gralles i pubs; casals i via fora; bàsquet, ok i futbol; Fèlix i Ahmeds, o Maries i Rocíos…
Parlar de fires d’època de collites, i de festes de sentiments és també o sobretot entendre que els nervis, el cor, els muscles i la sang d’un territori es componen de tot això. Indestriable, i alhora necessàriament convinable. Un poble i un sentiment no es construeix amputant realitats, com tampoc volent tapar el que per alguns són vergonyes o coses massa íntimes.
Vilafranca m’ha ensenyat moltes coses –i penso que podria trobar molts paralelismes amb el meu poble (tret del que segur que us fa més ràbia que és no tenir mar!) ….- Vilafranca és tradició i orgull de sentir-la; és treball i esforç; seny ( i potser caldria una miqueeeeta més de rauxa), ha estat exemple de veure com crèixer demogràficament i física pot fer-se amb respecte a la identitat (potser hi ha qui pensa que s’ha crescut massa, però per a qui tingui aquest pensament el convido a passejar per la Blanca Subur, i em digui si la coneix ja, per`què més destroces no es poden fer en tant pocs kilòlemtres quadrats).
I estar enamorat d’aquesta terra ha de ser comprometre’ns-hi, no mirr cap a una altra banda quan algú la vol canviar sense nosaltres, construir-la entre tots els qui la fem gran cada dia. Som essers socials, i per tant hem de demostrar compomís. Avui volia dir això, amb tantes paraules. Potser me n’he anat massa per les branques, però quan avig pensar en el compendi que significava una fira de maig i dels enamorats, vaig pensar en territorio i comprimís. En estimar allò que fem crèixer.

Avui jo havia de fer una crida a la festa, i he fet una mena de buidat de sensacions íntimes i públiques del que em remou ser a la vostra ciutat intentant fent honor a la vostra proposta, sent alhora fidel al que sento. I no podia parlar de la vostra ciutat i de sentiments íntims com l’enamorament, sense deixar anar unes gotetes del que em supura quan m’expresso, que és un mínim comprimís.
Crec que també vosaltres en sou un exemple d’això, i penso que si admiro Vilafranca és precisament perquè malgrat tot el que suposa avançar i canviar, heu sabut mantener-vos fidels a l’essència. I sense essència i arrels les plantes moren, les nacions es difuminen, les festes i les tradicions desapareixen. I no és gens anacrònic voler que tot això es mantingui. I no és gens anacrònic una de les moltes coses que aquests dies em deien a Bolívia:  Vostès a Europa tenen un problema, -i jo pensava i dos o tres-, tenen els valors i les arrels en crisi.
Potser ara que parlem de fires que honoren la fertilitat, i els sentiments, ens agafem als valors i les arrels, i mirem de treure-les de la crisi.
Per això necessitem molta energia, molt de fertilitzant, molt d’esperit. I si aquests dies serveixen per regar una miqueta tot plegat, aquestes paraules disperses però sentides, hauran servit d’alguna cosa, com a mínim per a mí.

Avui m’han demanat que faci una crida a la festa, un tret de sortida a les fires i festes de maig o dels enamorats: Doncs va, Visca la fira, visca la terra, visca Vilafranca, Visca el Penedès i força i salut a tots per mantenir el comprimís.

Gràcies, moltes gràcies per permetre’m fer això avui. Ha estat un plaer i un honor. Bona nit.