XAVIER CARDONA – Acte acadèmic 18.04.2008

Vegueria Penedès 18 d’abril.

Les motivacions que estan a la base de la defensa del reconeixement de la Vegueria del Penedès son de naturalesa identitària. Defensa de la identitat cultural i econòmica que justifiquen i exigeixen la existència d’un àmbit polìtic-administratiu que acosti les institucions al ciutadà perquè la seva veu i les seves necessitats  siguin ateses en règim de proximitat.

L’àmbit territorial de la Vegueria aglutina una més que raonable quantitat de sòlids arguments històrics, econòmics, paisatgístics, folklòrics i culturals en general, que fan d’èlla una unitat suficientment estructurada perquè sigui imperatiu conservar el patrimoni que suposa la seva existència i els seus precedents històrics. I no pas per raons de naturalesa sentimental o romàntica sinó per les raons d’eficiència que es deriven del fet que la nostra Vegueria es el resultat d’un procés dialèctic, que al haver-se portat a cap al llarg d’un dilatat espai de temps, han marcat de forma inequívoca no ja solsament les característiques culturals i la organització  econòmica del territori,  sinó també el caire sociològic i la pròpia idiosincràsia dels seus ciutadans.

Així doncs aquest patrimoni acumulat, treballat, gaudit i patit per generacions que han donat segell de personalitat al territori no es pot malmetre, perquè resultar atrapats en el “forat negre” de Barcelona equivaldria a desaprofitar aquest patrimoni que es el nostre perfil identitari. I dic “forat negre” en el sentit cosmològic del terme es a dir aquell definit com una realitat del cosmos que es d’una tal densitat i, en consequencia, d’una tal força d’atracció que no deixa anar ni la llum. Salvant les distancies conceptuals incorporar el territori de la nostra Vegueria a l’àmbit de Barcelona i el barcelonès equivaldria a deixar anar un terrosset de sucre dintre un gran vas d’aigua.

I penso que no val l’afirmació tantes vegades escoltada en boca de certs politics i personatges notables del territori del tipus de  “ jo vull trobar-me a on es remenen les cireres” perquè el concepte es doblement dubtós: primer perquè aquest “jo” no seria el d’un ciutadà de la Vegueria sinó que per “trobar-se” a Barcelona seria d’un ciutadà de la capital o del barcelonès i les seves pautes de comportament es correspondrien amb aquesta circumstancia; segon perquè si qui fa aquestes afirmacions creu en el concepte de Vegueria, òbviament em refereixo a les altres set, equivaldria a incorre en la fal•làcia de que els ciutadans de Ulldecona, de la Seu d’Urgell o de Valls, per pertànyer a un altra Vegueria de caràcter perifèric respecte al Barcelonès i no ser “a on es remenen les cireres” jugarien en inferioritat de condicions d’assolir èxit al tenir que jugar amb les minvades armes que les seves pròpies particularitats els hi concedirien lo que constituiria un flagrant greuja comparatiu  per una part dels ciutadans de Catalunya no inclosos al rovell de l’ou de  l’àrea metropolitana o del barcelonès i que foren considerats de segona d’acord amb aquesta paradoxa.

Un país equilibrat socialment, amb pretensions de desenvolupament  econòmic intens i sostingut i, per tant, amb possibilitats de generar dinàmiques de futur socioeconòmic no es un país macrocefàlic que fagociti i despersonalitzi les comarques properes fins arribar a propiciar un organisme amb un cap gros i un cos raquític que no seria el més idoni per marcar-se un pas de ball harmònic i coherent amb els ritmes frenètics de les musiques que sonen a l’escenari socioeconòmic. Les Vegueries haurien de esdevenir la oportunitat de vertebració de Catalunya salvaguardant i aglutinant les diferencies  i les peculiaritats i fent d’èlles factors enriquidors capaços de desencadenar els processos culturals i socioeconòmics que necessita el país.

En l’escenari d’un context de país voldríem un Penedès fort, ben articulat que permetés racionalitzar eficaçment fluxos de riquesa potenciant les mútues relacions entre la regió metropolitana i les comarques del sud. Cal que el Penedès assumeixi, com dèiem, el rol de vertebrar una regió que sigui el mecanisme de compensació i, al mateix temps, provoqui un efecte  de vasos comunicants per fomentar sinergies entre dues regions d’un pes específic econòmic innegable com ho son les vegueries del Camp e Tarragona, amb l’eix Tarragona Reus i la vegueria metropolitana de Barcelona.
 
La Vegueria del Penedès amb una demografia que s’acosta a les 400.000 persones i una superfície propera als 2.000 quilòmetres quadrats té la dimensió suficient per esdevenir un territori capaç de generar projectes empresarials amb segell propi que beneficiïn el seu territori i que afavoreixin l’acceleració del desenvolupament dels territoris circumdants.

L’autonomia de decidir sobre la problemàtica que te plantejada el nostre país i particularment a l’àmbit geogràfic de les comarques del nostre territori ens fan insistir sobre la necessitat de disposar d’organismes de participació propis que puguin gestionar en termes d’optimització i de proximitat al ciutadà els recursos escassos disponibles orientant-los a la millora dels serveis i de les infraestructures que assegurin la mobilitat de persones, mercaderies i senyals de banda ampla com a brou de cultiu adequat per propiciar el desenvolupament econòmic de les comarques que integren el territori de la Vegueria.

Hem d’afegir que, com ho entenem des d’un punt de vista d’eficàcia empresarial, l’altra objectiu essencial que hauria d’assolir la creació de les futures vegueries, entitats supracomarcals a cavall de les províncies, fora la d’aprofitar l’oportunitat per procedir a una enèrgica acció de racionalització administrativa consistent en eliminar substrats i nivells  innecessaris generadors de malbaratament de recursos. Serà convenient definir competències administratives i eludir peatges i clientelismes politics amb lo que contribuiríem en manera substancial  a la modernització i reforma de l’Administració Publica, que estaria així en condicions de donar resposta més ràpida, més encertada i a cost més baix a les necessitats de la ciutadania en general i del empresariat en particular. No aprofitar l’oportunitat que ens brinda la creació de les Vegueries per incorporar reformes a l’Administració Publica podria fer de la seva creació un ulterior motiu de incorporació de dificultats  

  Fa  tres setmanes vaig assistir a Cosmocaixa  a un debat metodològic sobre ciències socials versus ciències experimentals, on el professor Jean Marc Levy-Leblond, especialista en física quàntica, defensava la tesi de la incertesa de preveure el futur dels fenòmens  en el cas de les ciències de la naturalesa mentre que el professor Andreu Mas-Colell, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra, s’inclinava cap a acceptar la anticipació en el cas d’esdeveniments de caire socioeconòmic

El que el territori del Gran Penedès pugui erigir-se en Vegueria es un fenomen que entra de ple en el domini de les ciències socials, donat que depèn de decisions de caire jurídic i polític pròpies d’aquests àmbits i, en consequencia, serà un fet el futur del qual no podem situar dintre el terreny de la incertesa sinó, que per la seva naturalesa, podem aventurar-li, Mas-Colell “dixit”, una anticipació. I, per lo que a mi respecta, permetin-me que els hi digui, sense cap ombra de derrotisme, que si valoro la lògica dels fets i dels senyals que m’arriben i a partir d’això anticipo esdeveniments arribo a la conclusió poc encoratjadora de que, pel que fa a la nostra Vegueria, difícilment ens emportarem el gat al aigua per molt  que els nostres raonaments conceptuals estiguin plens d’arguments que facin atractiva i necessària la seva creació. Pot ser el meu tarannà ve influït pel fet ancestral de que els catalans estem habituats a les derrotes des de 1714 i això que ens hauria de descoratjar dona lloc a la paradoxa d’una reacció contraria i fa atractiva la lluita per la qual cosa no puc més que difondre la idea de seguir aportant munició per continuar lluitant i, tal vegada, arribar a algun resultat  positiu en aquest projecte de futur que es la Vegueria del Penedès.

Així ho desitjo i ho espero. Gracies a tots vostès per la seva atenció.

Xavier Cardona i Torrandell.
Abril del 2008.