La Veu de l'Anoia, 13.04.2006 - Entrevista al Conseller Carretero

Joan Carretero: “cal tenir molt en compte la Vegueria Penedès”

El conseller de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat, Joan Carretero, ha concedit una extensa entrevista a LA VEU en la que explica la seva opinió en relació a la negociació de l’Estatut, sobre les dificultats que travessa l’Anoia, i especialment respecte l’encaix de la nostra comarca en la futura divisió territorial del país. Carretero dóna alguns detalls sobre les possibilitats de l’Anoia de cara al futur en aquest tema, al mateix temps que pràcticament confirma que la nova comarca de l’Alta Segarra, a l’entorn de Calaf, serà una realitat.
P. En els últims dos anys s’ha parlat molt de l’Estatut, i, tothom hi coincideix, el debat ha estat molt desagradable, especialment pel missatge que ens ha arribat des de Madrid. Hi està d’acord?
R. Home, segons Alfonso Guerra, tot ja està arreglat i no hi ha cap problema... Crec que inicialment l’Estatut es va plantejar com un intent real de canviar les relacions entre Catalunya i Espanya, que durant la Transició no van acabar de ser adequades. En l’espai d’un quart de segle hi ha hagut tibantors, laminat de competències, mal finançament, un coneixement gens adequat de la nostra realitat nacional... Es veia com una oportunitat, però això va comportar una sortida en tromba de tot l’espanyolisme més ranci, tant el que hi ha al PP com el que hi ha al PSOE. Hi ha hagut amenaces, improperis, un augment de tensió innecessari. El PP ha excitat les bases i l’escenari a Espanya ha estat molt desagradable.
P. A Catalunya no tant.
R. No, aquí hi ha hagut un cert debat, però potser ha estat excessivament tranquil. La gent ho ha viscut amb una certa sana indiferència. Ha estat un tema dels polítics, que són escollits democràticament, i la població ha fet el que ha de fer, com és lògic.
P. Què li ha semblat, el paper que ha protagonitzat al final Convergència i Unió? S’ho esperava?
R. Home, Convergència en la fase catalana de l’Estatut es feia visualitzar com qui tenia l’actitud més radical. Jo recordo mesos i mesos escoltant que si no hi havia concert econòmic, ells no votarien l’Estatut. Si no hi havia reconeixement de Nació, tampoc, i moltes més coses. Era una postura molt de màxims. Curiosament, quan això passa de Catalunya a Madrid són els primers d’acceptar l’Estatut “Guerra”. De fet, si estudiem la tradició d’aquests 20 anys enrere CiU sempre ha fet el mateix. Primer és no, després segurament no, després potser sí i finalment, sí. Tampoc és per sorprendre’ns massa.
P. L’Estatut és quelcom que ultrapassa el model exclusivament polític, és un tema de país. Quan els catalans veiem aquests dies que el president de la Comissió de l’Estatut, Alfonso Guerra, diu que el tema se l’han “pentinat”, com creu que ens hem de sentir?
R. Guerra diu el que ha passat, el que és més lamentable és que ho digui fotent-se’n, com dient que els catalans van arribar a Madrid amb quatre rodes i se’n van amb una bicicleta. Això és el que hi ha, però no és que ho digui en Guerra. Jo recordo el que ara és ministre de l’Interior, Pérez Ru-balcaba, que va dir que en el tema del finançament Catalunya no tindria ni un euro de més, cosa que també han dit Fernández Ordoñez, i Chaves, i Ibarra... És una evidència.
P. Això pot afavorir també que, a l’hora del referèndum, es voti que no?
R. No ho sé, perquè aquí tenim encara poca tradició democràtica, poca tradició de dir que no a les coses. Això no és Suïssa, ni el Canadà, ni Anglaterra, on tenen molt més camí recorregut que nosaltres, o França, que va votar que no en el referèndum de la Constitució Europea. Aquí, en canvi, els que demanen que ara votem que sí a l’Estatut ens deien que era una catàstrofe per a Europa votar que no a la Constitució. França i Holanda ho van fer i jo no veig cap catàstrofe. Aquí jo veig difícil que guanyi el “no” en un referèndum, precisament per aquesta mentalitat submisa i no plantar cara. Malgrat que la majoria de catalans tenen la percepció que això no és un gran avenç, el següent pas, que seria dir que no, ja és més complicat.
P. ERC s’ha mantingut ferma, des del principi. És una actitud arriscada?
R. És una actitud digna. Si estem convençuts que l’Estatut que s’ha aprovat a Madrid no és un avenç suficient, ja que crec que s’ha de dir que no. No es tracta d’una llei normal i corrent que cada dos anys es pot reformar. Miri, de lleis d’educació n’hi ha hagut quatre, amb la democràcia. No és el cas de l’Estatut, oi. Crec que ens hem de deixar estar de tacticismes de curt termini, que ha estat el gran error d’algun partit català.
P. Pot donar la sensació que, per haver arribat on som, s’ha estat perdent el temps durant dos anys?
R. Sí, es pot dir així. De fet, i això no ho pot negar ningú, els avenços que hi haurà a partir d’ara en temes d’autogovern tindran més relació amb lleis orgàniques que es puguin aprovar, que no pas pel nou Estatut. El que no pots fer és sotmetre tot un país amb aquesta tensió per després acabar fent un document així. Curiosament els mateixos que l’han pactat, CiU, i això és el més irresponsable de tot, diguin que això ha de durar quatre anys com a màxim. No és seriós.
P. Canviem de tema, radicalment. Parlem de l’Anoia, una comarca que vostè coneix molt bé, i que travessa una situació econòmica delicada. Com la veu?
R. La zona d’Igualada i els seus voltants ha hagut de patir una reconversió industrial molt dura, que encara està vivint. Però en canvi crec que té un emplaçament estratègic que poques comarques tenen, i és que està situada en un eix de comunicació gairebé únic a la península, entre Lleida i Barcelona. Això li dóna unes possibilitats de creixement importants, i que pugui assumir aquesta reconversió de forma més fàcil que en altres llocs que queden més despenjats. És una comarca dinàmica, i si la compareu amb altres comarques, sí, és cert, té ara un problema, però té opcions de futur que d’altres no tenen.
P. Vostè no és de Barcelona, sinó de comarques de muntanya. Aquesta visió, a voltes centralista, de veure Catalunya com l’àrea metropolitana i prou, ha costat de trencar?
R. Jo diria que Catalunya és el país més desequilibrat del món. Hi ha quatre milions de persones concentrades en un lloc molt petit, i la immensa majoria del territori està, diguem-ho així, poc poblat. Això ha pesat sempre des del punt de vista econòmic, polític, social, intel·lectual. És a dir, tot allò que no comença a l’entorn de Barcelona, doncs no existeix. Això es veu molt fàcil als diaris de la capital. Si no vigilem, això fa que aquest país no vagi cap a l’equilibri territorial, sinó que estigui més desequilibrat en favor del territori més ric. S’han de fer inversions contínuament en aquesta direcció.
P. Sempre es parla del reequilibri territorial, des de fa molts anys.
R. Sí, però no en parlo massa de reequilibri, perquè fa tants segles que això està desequilibrat... En tot cas, hem d’anar a buscar l’equilibri, a poc a poc si vol, però anar-hi. Ho firmaria ara mateix. El país és un tot, i s’ha de comunicar bé en un tot, amb xarxa de telecomunicacions a tot arreu. No pot ser, per exemple, que no hi hagi cobertura de mòbil en moltes comarques, senceres.
P. Una eina per assolir aquest equilibri són les vegueries que vol impulsar?
R. Sí, sobretot si es fessin bé. Si repetim l’esquema de les actuals quatre províncies, crec que s’hi guanyaria molt poc. S’han de fer set territoris nous, que en principi serien els que tothom hi està d’acord, amb un canvi important en la manera de finançar-los. Ara gairebé és només per càpita, com fan les diputacions, amb la qual cosa cada vegada hi ha més diferència de recursos en els llocs on hi ha més gent respecte els que són més despoblats. També hi hauria un canvi en el sistema electoral. L’actual, indirecte, fa que els ciutadans no sàpiguen ni què és la Diputació, ni què s’hi cou allí dins, ni quins són els seus representants... Les vegueries haurien de tenir un sistema electoral directe, de manera que, per primera vegada, a Catalunya hi hauria territoris que tindrien representants propis dels ciutadans de cada zona. Hi hauria persones que tindrien un treball únicament destinat al seu territori on han estat escollits. Si, en canvi, només fem set territoris però no canviem el sistema electoral, sí, hi haurà una millora, però no seria decisiva.
P. Tardarem molt a veure-ho, això?
R. No ho sé. Cada vegada hi ha menys temps per fer-ho aquesta legislatura, és una evidència. Potser és millor deixar passar les eleccions municipals, perquè crec que no fóra bo que fos un tema de debat encès en la campanya electoral.
P. El número de set vegueries és inamovible?
R. En aquest món inamovible quasi no hi ha res. El que passa és que cal dir que els set territoris són ja els que treballava l’anterior govern en la planificació territorial. Que jo sàpiga, tots els grups parlamentaris, a nivell global, han preconitzat sempre aquests set territoris...
P. CiU acaba d’entrar al Parlament una proposició per demanar l’àmbit de planificació territorial de l’anomenada Vegueria Penedès.
R. En tot cas seria una cosa nova. Quan ells governaven hi havia set àmbits, no vuit. Fins ara hi havia un cert consens. Crec que per aquesta via no anem enlloc. Si el tema territorial el fem servir com a enfrontament partidari no anirem bé ni els uns, ni els altres.
P. El president Maragall ha reconegut sempre que encaixar l’Anoia és difícil, que és un cas especial.
R. He estat conscient des del primer moment del cas de l’Anoia, on existeix una clara dificultat. És una comarca ròtula, que té territoris que tenen dinàmiques pròpies diferents. Els mateixos alcaldes de l’Anoia parlen de l’Alta Anoia com si fos quelcom diferent, i és evident que, si te la mires, és així. Hi ha clarament dues realitats, com a mínim. L’Alta Anoia té una clara vocació de Catalunya Central. És cert que Igualada i el seu entorn té tendències diferents... Si parléssim de set vegueries, l’aposta personal meva seria que l’Anoia formés part de la Catalunya Central, perquè segons la meva opinió per a Igualada seria millor. Aquí hi ha molt a dir, ja ho sé, però li he dit moltes vegades a l’alcalde d’Igualada. És millor ser una de les tres ciutats més importants d’un territori, que la ciutat número 200 d’un altre territori. És allò de ser millor cap de ratolí que cua de lleó. Jo penso així, perquè la Conca d’Òdena jo no la veig com una realitat metropolitana, perquè al mig hi ha el Bruc. Tampoc la té tota la zona del sud de la comarca, abans d’arribar a Martorell. Jo recomanaria als igualadins que apostessin per la Catalunya Central.
P. Sembla cada vegada més clar que l’Alta Segarra serà una comarca en la nova divisió territorial.
R. Crec que té totes les peculiaritats geogràfiques, econòmiques, i demogràfiques per ser-ho. No veig perquè no pot ser una nova comarca, i crec que quan es faci la nova ordenació és un dels territoris que té més sentit de nova creació.
P. I la Vegueria Penedès? Diversos ajuntaments de l’Anoia comencen a apostar per aquesta nova vegueria...
R. He de dir que en el plantejament inicial de les set vegueries ningú no discutia res, i em refereixo als grups parlamentaris. Hi havia dos moviments socials, un a l’Alt Ter i un altre al Penedès per crear una vegueria nova. Així com a l’Alt Ter el tema no ha quallat en el sentit que hi hagi municipis que en massa s’hi estiguin adherint, no es pot dir el mateix del cas del Penedès. Hi ha molts municipis que estan prenent acords de ple, molts. És indiscutible que això és una realitat geogràfica i històrica, petita des del punt de vista geogràfic però gran demogràficament. En principi la nostra aposta són set vegueries, però estem en un país democràtic, i el fet que sigui un tema consistent des del punt de vista ciutadà i polític, amb molt suport municipal, li dóna una força que cal estudiar. És un fenomen que està coordinat, que té força, que és com una allau. Fa un anys era una cosa petita, i ara és molt gran, i s’ha de tenir en consideració. Es difícil que set territoris es transformin en més, però és un fenomen i una realitat que cal tenir en compte.
Publicat a “La Veu de l’Anoia” el 13.04.2006