El Punt, 16.01.2006 - El Penedès, una regió natural i històrica de Catalunya

RAMON ARNABAT. Historiador

No solament ho som, sinó que, a més, ho volem ser, de penedesencs, perquè en definitiva aquesta és la nostra manera de ser catalans. El Penedès, terra de pas i d'acollida, vol tenir el seu paper dins la Catalunya del segle XXI + Una pancarta que reclama la vegueria del Penedès, a la fira del Gall de Vilafranca del Penedès. Foto: C.M. Si el Penedès té unes justificacions irrebatibles, són la geogràfica i la històrica, prou ben reflectides ambdues en la toponímia del territori que abasta del Gaià al Llobregat i de la serra d'Ancosa a la Mediterrània. El marc geogràfic i la història comuna són les arrels de la consciència de pertinença a aquesta dels penedesencs. Parlem d'aquesta història. Tot i que la presència humana al Penedès es remunta a la prehistòria (60.000 anys abans de la nostra era), és a partir del segle VII a. de la n.e. que trobem una ocupació estable d'aquest territori i mínimament organitzada al voltant del turó d'Olèrdola; es tracta dels ibers, i concretament dels cossetans. A partir d'aquest moment el Penedès s'ha mantingut humanitzat, tot i els dominis diversos i successius del territori per part dels romans, visigots, musulmans i francs. Serà durant el segle X, en ple procés feudalitzador i quan aquest territori estarà al bell mig de la Marca, que apareixerà per primer cop la denominació «Penedès» («Penitese» o «Penitense») per tal de referir-se a aquestes contrades com a terra de castells roquers. Aquest territori i la gent que l'habita adquireixen ben aviat unes característiques pròpies, i serà conegut com a comtat del Penedès durant el segle XI, quan Mir Geribert pretén independitzar-se del comtat de Barcelona, autoproclamant-se príncep d'Olèrdola. A partir de finals del segle XI i durant el XII, el comte de Barcelona nomenarà vicaris reials per tal que l'ajudin a administrar el territori comtal, i un d'aquests serà vicari del Penedès. Des de finals del segle XIII Catalunya es divideix en vegueries, i el Penedès n'esdevé una, reconeguda oficialment l'any 1301 amb el nom de vegueria de Vilafranca del Penedès. La vegueria era una divisió territorial reial que responia a una realitat geogràfica i humana, al capdavant de la qual hi havia el representant del rei en el territori, el veguer. La vegueria de Vilafranca es mantindrà al llarg de quatre segles, amb tan sols una sola modificació important: la creació de la sotsvegueria d'Igualada. L'any 1714, la derrota catalana en la guerra de Successió comportarà l'aplicació a Catalunya del decret de Nova Planta, que l'any 1716 implantarà l'organització territorial castellana, sobre la base dels corregiments. El nou corregiment de Vilafranca del Penedès abastarà gairebé el mateix territori que la vegueria, llevat d'una franja litoral que passarà a la de Tarragona. Cal destacar que tots els mapes de Catalunya que es publiquen durant els segles XVI, XVII i XVIII tenen dibuixada sempre una àmplia comarca natural anomenada Penedès. L'organització territorial corregimental es mantindrà fins a començament del segle XIX, quan la nova organització liberal del territori el dividirà en partits judicials i províncies (1812, 1822, 1834, 1860), de manera que l'antiga vegueria del Penedès restarà dividida en dues províncies (Barcelona i Tarragona) i quatre partits judicials (Vilafranca, el Vendrell, Igualada i Vilanova). Els fets, però, són tossuts, i els mapes que editen els geògrafs durant el segle XIX i el primer terç del segle XX continuen delimitant el territori penedesenc com una gran comarca de Catalunya. Durant el primer terç del segle XX, tant la Mancomunitat de Catalunya (1919) com les primeres propostes de divisió territorial de la Generalitat republicana (1931) proposen de recuperar l'organització comarcal i defineixen el Penedès com una sola comarca amb els límits de la vella vegueria. Uns límits que són avalats pels ajuntaments, per les enquestes que es fan a la població i per les reflexions i publicacions diverses del territori, cosa que confirma que el Penedès no era tan sols un territori en si mateix (natural i històric), sinó també ho era per a si mateix (per voluntat de la gent que hi vivia). Malgrat tot, l'any 1936, quan s'aplica la divisió territorial de la Generalitat republicana, la vella vegueria del Penedès serà esquarterada en quatre comarques (l'Alt i el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia), tres de les quals, situades a la regió III. El franquisme anorrearà l'organització territorial autònoma i republicana, i restaurarà els partits judicials i les províncies. La lluita per la democràcia anirà acompanyada de les reivindicacions comarcals, entre les quals hi ha la demanda d'un Penedès unit. La mateixa Assemblea de Catalunya, referent de la lluita per la democràcia al nostre país, s'organitzarà també regionalment i comarcalment. Durant la transició política, prendran més embranzida les reivindicacions comarcalistes com un element més de la recuperació de l'autogovern. L'any 1977 el Congrés de Cultura Catalana se'n farà ressò, i el mateix any es crearan l'Institut d'Estudis Penedesencs i el Grup de Mestres del Penedès. Deu anys més tard, un grup d'alcaldes (majoritàriament del PSC) signaran el Pacte del Penedès, en què es reivindica un Penedès unit en relació amb la divisió territorial de la Generalitat restaurada. La llei de 1987 i la posterior reforma de 1990 aprovades pel Parlament de Catalunya (amb majoria de CiU), però, mantenen la divisió del Penedès en tres comarques i els territoris de la vella vegueria en quatre. I l'any 1995 el mateix Parlament de Catalunya divideix el país en sis (que després seran set) grans àmbits de planificació territorial, esquarterant el Penedès històric en les àrees de Barcelona, Tarragona i Central. El país, però, és tossut, i el sentiment de pertinença al Penedès, reforçat per una trajectòria històrica comuna, i unes relacions socioeconòmiques força travades han fet que sorgeixi amb força la demanda que la nova divisió territorial de Catalunya inclogui una vegueria del Penedès que abasti les comarques de l'Alt i el Baix Penedès, el Garraf i aquells municipis de l'Anoia que ho desitgin. No solament ho som, sinó que, a més, ho volem ser, de penedesencs, perquè en definitiva aquesta és la nostra manera de ser catalans. El Penedès, terra de pas i d'acollida, vol tenir el seu paper dins la Catalunya del segle XXI.