"EL PENEDÈS, CONCEPTE I IDENTITAT" DE SOLÉ I BORDES, JOAN. Del llibre “1977-2002. Vint-i-cinc anys de recerca ibibliografia local, l’Institut d’Estudis Penedesencs”

Més enllà del que diuen els tractats de geografia i els documents medievals, per sobre de les aportacions de la toponímia o de l'arqueologia i les inscripcions lapidàries, la generalització de la consciència i del sentit d'adscripció a una terra és un fenomen contemporani, gestat en bona part al segle XIX però que esdevé efectiu a les primeres dècades del segle XX.

Tot i l'existència del topònim Penedès en la denominació de diverses poblacions de la nostra terra, la consciència col·lectiva de pertinença al Penedès o, si ho voleu, el reconeixement de la comarca com a tret d'identitat és un fenomen que esdevé plenament efectiu a la vintena centúria.

Aquest sentit d'adscripció a la terra no es materialitza d'igual manera a totes les comarques catalanes, algunes gaudeixen d'uns trets geogràfics més evidents o compten amb obres literàries que n'han glossat els elements característics, altres com el Barcelonès no han pogut anar més enllà de la concepció administrativa, sense possibilitat d'aconseguir de forma clara un reconeixement d'identitat comarcal.

En aquesta línia sempre hem cregut que el Penedès -allò que ara, per obligacions administratives, hem d'identificar com a Penedès històric- és una terra afortunada en la mesura que la seva identitat física encara a hores d'ara es fa evident tan bon punt, en travessar el Llobregat pel Pont del Diable albirem ja el verd, o l'ocre de les vinyes, i podem observar des de la carretera o l'autopista, com abans des de la via romana, que les runes encimbellades de Subirats ens saluden, com des de l'altre extrem ho fa l'arc de Berà.

Però amb aquests referents no n'hi hauria hagut pas prou per aconseguir que la gent de les nostres contrades es reconegués com a estadant d'aquest espai i, a més -i aquest és un tret essencial- en valoressin la pertinença, l'adscripció, com un valor específic i propi.

A l'entorn dels postulats del noucentisme van ser una colla d'escriptors de primera línia els que, al tombant de segle, van començar a interessar-se per la remarca d'aquesta identitat, i és aquesta labor la que vol resseguir la primera part d'aquest treball, precedents evidents dels conceptes i conviccions que l'Institut d'Estudis Penedesencs vol divulgar des de fa vint-i-cinc anys.

Assaig de sociologia penedesenca

«Una comarca és una entitat territorial, més o menys extensa, de caràcter socio-econòmic, que implica la concertació de la diversitat amb la seva totalitat fonamental. El Penedès és una de les 36 comarques naturals de Catalunya; els seus límits s'enxarxen amb els de l'antiga vegueria i amb els de l'antic corregiment i, sovint, resulta difícil de desentranyar-los.

»Comarca eminentment vitivinícola, la vinya és el seu monocultiu, i les crisis la colpegen cada dos per tres.

»Un estudi objectiu de la situació influencià la presa de consciència de les masses rurals i les decisions dels governants. Però l'agricultura no ha pogut servar sempre el lloc que li pertoca.

»L'home se sent lligat talment a la gleva que ningú no pot rompre els vincles, per tal com la gleva és alhora mare, nodrissa i amistançada fecunda seva.

»A finals del segle dinou la fil·loxera no aconseguí pas desvincular els nostres pagesos de la vinya, tal com, per exemple, esdevingué a França, a les Charentes, on la mantega substituí la vinya.

»Repatanis? Aneu a saber! El sòl és el material per excel·lència del pagès, i les tasques camperoles han romàs, en conjunt, les mateixes. La monotonia del treball ha resultat un al·licient més que no pas una brida. Potser aquest és el motiu pel qual a Josep Pla els pagesos li han fet l'efecte de ser els «mobles del paisatge»; adossats al terròs, li deuen haver semblat immòbils quan, en realitat, treballaven.

»Segons el sociòleg argentí José Ingenieros, «el terròs és la pàtria del cor». Parla a l'home dels seus records més recòndits, li estremeix les emocions més pregones, i tot allò que és del terròs d'alguna manera li sembla seu, i sent també que ell li pertany, talment com la fulla a la branca. La solidaritat íntima que aquesta vinculació estableix fa sentir, per instint, l'home compenetrat amb el seu medi.

»El terròs és allà on ell s'ha format, on la seva personalitat s'ha desplegat, on les seves impressions, pregones a la vellesa, es tradueixen en enyorament, en angúnia, en malenconia i en afecció sempiterna del nostre cor». [...]

Buenos Aires, 1977.

Pere Mas i Perera
Primers antecedents.

Potser una de les primeres anàlisis que es proposen sobre la realitat penedesenca més immediata són les dels treballs guardonats en la convocatòria del 1901 del Centre Catalanista de Vilafranca del Penedès, es va proposar llavors un concurs per a estudis d'història contemporània sobre tres temàtiques: la pròpiament històrica, l'agrícola i industrial, i sobre el moviment intel·lectual i artístic, en els tres casos referits al Penedès durant el segle XIX. El 31 d'agost es va celebrar l'acte de lliurament dels premis, presidia el jurat el doctor Bartomeu Robert. El guardó en l'apartat d'història va correspondre a l'estudi de Ramon Esclassans i Milà i el d'agricultura, indústria i comerç a Antoni Martorell i Panyellas, però el premi dedicat a la temàtica intel·lectual i artística vuitcentista es va declarar desert. va ser llavors que Claudi Mas i Jornet, secretari del jurat i ànima de la convocatòria, va escriure les seves «Notes sobre'l moviment intel·lectual i artístic de Vilafranca del Penadès durant el sigle XIX», un estudi d'àmbit exclusivament vilafranquí que, amb les mateixes característiques formals dels treballs anteriors, va veure la llum a les premses vilanovines de ca l'Oliva.

En un prefaci a les seves «Notes...», Mas i Jornet remarcava:

[...]«Notes a la vida intel·lectual i artística de Vilafranca, tot sentint que aquesta limitació obligui a passar quasi de llarg davant d'algunes figures il·lustres, com en Joan Sardà (de Sant Quintí de Mediona), en Jaume Ramon i altres coterranis literària, científica i artísticament preclars. Per això no es limitarà tant l'autor que deixi de recordar que una de les poblacions que millors fruits ha dat en el segle darrer és la capital del que s'anomena Baix Penedès, o sigui la vila del Vendrell, ni oblidarà consignar que a Sant Quintí en la darrera dècada veié la llum "El Tabaco", revista dedicada a fer propaganda del lliure conreu del tabac, fundada i dirigida per l'infatigable D. Antoni Claramunt [...] que a Sant Sadurní successivament s'han publicat "La Llumanera", "La Comarca del Noya" i ara L'Avernó", periòdics catalanistes; que il·lustrats agricultors de la mateixa població, a quin cap va en Marc Mir, han difundit arreu els coneixements i els avenços agícoles, ara en mitings, conferències i congressos, ara en periòdics i revistes [...] que també a Sant Sadurní hi ha una renomenada orquestra (Els Escolans); i quasi bé cap poble gran ni xic del Penadès n'hi ha de tan notables com les de Sant Joan i Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles, dirigides der l'intel·ligent mestre en Pere Olivella i Romaní [...]»

La revista «Penedès»

Potser un dels més avançats i explícits referents de la identitat cultural penedesenca és «Penedès. Revista comarcal il·lustrada» que enceta Mn. Trens el 1919 i que ben just si pot arribar als primers anys de la dècada dels vint. A banda del caire significatiu de seu nom amb la grafia del topònim que ara és de comú acceptada, el seu plantejament no tenia precedents a casa nostra tota vegada que, per tal de reblar l'alternativa comarcalista, anunciava redacció a Vilafranca on figurava com a director literari Roman de Saavedra, a Vilanova amb Antoni Torrents i Rossell, a Sitges amb Josep Carbonell, i al Vendrell a la impremta Ramon. Publica un mapa de la comarca penedesenca que encara ara s'adiu amb una certa exactitud als límits de l'actual Denominació d'Origen Penedès i que inclou en els espais extrems Altafulla, Pont d'Armentera, La Llacuna, Capellades, Esparreguera i Begues.

Posem-ne un exemple del 1921, amb motiu de l'aplec de centres excursionistes de Catalunya a Sant Miquel d'Olèrdola el mes de juny es dedica un número monogràfic a aquell conjunt històric i vet aquí que de forma indirecta Mn. Trens, tot i que el text no porta signatura, en reivindica la comarca com a base de la renovació nacional catalana.

«Diumenge 12 de juny, pugen a Olèrdola el bo i millor de tots els centres excursionistes de Catalunya. Serà aquesta un data memorable i molt significativa per aquest turó que domina tota la història del Penedès i que aixeca el cap per guaitar d'un cantó la blavor sereníssima del Mediterrani i de l'altre el llac verdós i immens de nostres vinyars.

[...]»Al contacte d'aquestes venerables relíquies del passat la joventut catalana es redreci i s'arbori per llençar-se amb més valentia a la magna obra que li està reservada. No hem de buidar muntanyes, ni cenyir-les de muralles; no hem d'aixecar de moment grans construccions materials. Nosaltres hem de reconstruir una cosa més viva, més impalpable. Nosaltres hem de reconstruir la Nació catalana, i cal que aprenguem de l'esforç i perseverança dels nostres avantpassats per donar compliment a aquesta obra de l'esperit.

[...]»Les nostres armes han de ser l'esforç abnegat i patriòtic per redimir ço més viu i essencial de la Nacionalitat catalana: tot ço que l'exigirà i la vivificarà, com són les cançons i ballets populars redimits, el folklore i la ciència i la poesia nostrada, els llibres de text i d'educació en català [...]»

Els «Quaderns Mensuals d'Acció»

Encara no una dècada després de l'aventura comarcal de la revista «Penedès», Manuel Trens capitaneja el significat any 1926 una nova publicació, suplement d'un setmanari vilafranquí. D'abast inicialment més modest i de recorregut també més curt, els «Quaderns Mensuals d'Acció» són a hores d'ara un punt de referència essencial en la reivindicació de l'abast cultural penedesenc.

De la volada de les seves pàgines, però, en pot donar alguna mesura l'esment de signatures com les de Lluís G. Feliu, Jaume Valero i Ribes, Agustí Duran i Santpere, Francesc Folguera, Anfós Sans i Rossell, Lluís Via, Joan Amades, Pere Grases, Joan Bonet, Aureli Campmany o Josep Estalella. Seguint la línia tot just encetada a «Penedès», les pàgines dels 4Quaderns...» acolliran de forma sovintejada traduccions de fragments i composicions d'autors europeus, sovint versionats de l'anglès pel mateix Manuel Trens.

És així que, d'entrada en el primer editorial, es fa ja proclama d'una voluntat en la que hi tenen a veure també els valors d'identitat de la comarca:

[...]«Com que l'espai dels Quaderns és escàs, procurarem no perdre paper ni amb retòriques ni amb xafarderies; tant per tant val més perdre'l amb blancs que sempre impressionen com un silenci oportú. Mirarem que ni el nom de Vilafranca, ni el d'«Acció» estampats en aquests fulls no vagin per terra. Més que més ara en què la gent de ciutat vol adonar-se del que passa a extramurs, en què hom parla de conèixer i aprofitar les valors que hi ha escampades en les diferents comarques, i hom vol encaixar amb les persones lletraferides que per aquests racons de món es floreixen per manca de ventilació cultural i de comunicació amb la ciutat.»

La «Gaseta de Vilafranca»

Nascuda el 1926 de la mà de Pere Mas i Perera, més que un fruit de la I Exposició d'Art del Penedès, com una alternativa a l'hegemonia cultural de Mn. Trens, la «Gaseta...» va esdevenir aviat punt de referència de la cultura i els propòsits de voluntat comarcalista amb l'aplec de treballs de bona part dels més insignes escriptors penedesencs. La ventada política del 1931 es va emportar la «Gaseta...», però les seves pàgines són encara ara obligat punt de referència, d'aquí que el 1969 el Museu de Vilafranca aplegués en un volum d'homenatge amb el significat títol de «Pro Penedès» prop d'una vintena d'editorial de Pere Mas i Perera a les pàgines d'aquella històrica publicació, així com un treball de referència obligada sobre etimologia i grafia del terme «Penedès» i que en aquells anys seixanta va esdevenir de clau per a la normalització del topònim, tot i haver estat redactat des de l'exili, signat a Buenos Aires l'abril del 1968.

En el prefaci de l'edició, Josep Maimó, habitual a les pàgines de la «Gaseta...» recordava la voluntat i el sentit comarcalista d'aquella iniciativa:

«Fa més de quaranta anys que un grup d'amics ens ajuntàrem, il·lusionats, per escriure en paper satinat la "Gaseta de Vilafranca"; avui, unes mans generoses que hi estigueren vinculades estretament n'ofereixen els articles editorials que escriví Pere Mas i Perera, el nostre director.

»Guiava aquell equip vilafranquí una doble ambició: desvetllar d'un ensopiment secular la comunitat penedesenca, com a tal, per una banda, i, per altra, aportar o, en tot cas, promoure tota mena d'estudis que, amb criteri científic realista i constructiu, contribuïssin a l'estudi físic i humà del Penedès i a les manifestacions de la seva vitalitat. Tot respectant la diversitat fecunda de les unitats microsociològiques existents, es tractava de trobar el desig de convivència -de categoria superior-, definitori del de la comunitat macrosociològica comarca, no pas com un fet apriorístic, sinó com una meta final.

[...]»La transcendència enorme que haurien de tenir, més endavant, les comarques, no pas valorades amb els criteris folklòrics de la cançó popular o de la parèmia, sinó com a fets ingènits de la més gran eficàcia econòmica, social i política, però, sempre i sobretot, dotats de personalitat moral...

[...]»Mas ha vist les comarques d'una manera lúcida i segura, amb els seus components essencials, històrics, geogràfics i de realitat social, com una ordenació en les estructures del futur règim local, un cop reconsiderades sota el punt de vista vital les distribucions territorials falses...»

La I Exposició d'Art del Penedès

Celebrada l'estiu del 1926 en base a la iniciativa de Manuel Trens, es plantejava la necessitat de remarcar els aspectes culturals, artístics i històrics que determinaven la identitat penedesenca, elements que no volien ser una finalitat en ella mateixa sinó un mitjà per tal de reivindicar des dels postulats de l'art i la cultura la identitat penedesenca. A l'entorn de la iniciativa de Mn. Trens es van moure homes del món de la cultura d'arreu de les contrades penedesenques, al costat de personalitats de la més alta solvència en aquells anys -els vilafranquins Jaume Valero i Ribas i Pere Mas i Perera, els sitgetans Miquel Utrillo i Josep Carbonell, el vilanoví Enric C. Ricart o el vendrellenc Josep Ramon...- un grup de joves entusiastes -entre els que hi havia Manuel Benach, Pau Boada o Pere Grases- que a les ordres del doctor Trens van remenar les cases pairals de la vila i la comarca a la recerca de peces d'art antic, sistema que va permetre una primera catalogació d'obres de vàlua artística que podien formar part d'un museu vilafranquí, d'aquí la importància de la posterior publicació del catàleg.

De la feina de preparar tot aquell conjunt d'actes Manuel Benach en va fer crònica cinquanta anys després tot recordant l'anecdotari:

«Des de la del cèlebre Miquel Utrillo que s'ocupava de penjar les obres d'art modern i engegava a l'ampla galeria de Sant Ramon les peces dels autors que -segons ell- formaven la «sala del crimen», fins a Joaquim Mir que, amb una coca de Vilafranca a la mà, durant l'àpat anava donant l'entrada als oradors; hi ha tot un reguitzell de facècies que no acabaríem mai. A en Sisquella el vàrem sorprendre a Sant Pere de Ribes, embrancat amb teles i pinzells, caminant, de puntetes, sobre el peu nu. I a en Francesc Pujols a Martorell, en cos de samarreta tot fent-nos reverències i promeses, encara que després s'oblidà d'anar a donar la conferència. En Pau Casals, que jugava a cartes amb els seus companys d'estiueig, al cafè de Sant Salvador i, tot seguit, va deixar el joc per entusiasmar-se amb la idea d'un Penedès vibrant per l'art, i el bordar del gos de la casa del pianista Benvingut Socies, al Vendrell. Tot això no es pot oblidar. Les amables plagassitats del genial gravador Ricart, els acudits enginyosos d'en Cabanyes i en Martí Torrents... i, sobretot, una efusió sincera i amigable, d'una simpatia desbordant arreu».

L'Exposició es va inaugurar el diumenge 22 d'agost a la biblioteca del col·legi de Sant Ramon amb la conferència del doctor Josep Estalella «Avantprojecte d'uns estudis penedesencs» que en aquell moment va suposar tota una llambregada, una veritable declaració de principis després tantes vegades divulgada i en la que va dibuixar les línies argumentals i temàtiques del que havia de ser la labor dels estudis penedesencs, els seus plantejaments, -remarcats altra vegada per ell mateix en la conferència de cloenda el dia 5 de setembre en no comparèixer Francesc Pujols, el filòsof de Martorell, qui havia de parlar de Vilafranca del Penedès en la Catalunya moderna- proposaven la creació d'una entitat d'estudis penedesencs i han estat recollits i esmentats a bastament; la conferència es va aplegar íntegrament no sols en el volum-memòria d'aquesta I Exposició d'Art del Penedès, sinó també en l'edició de la seva obra dispersa publicada el 1979 amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement.

El dijous 26 d'agost un concert a càrrec de la filla del mestre Bové va precedir la conferència del metge i artista Jaume Valero i Ribas qui es va referir als límits geogràfics del Penedès.

Un altre dels actes emblemàtics va ser el concert que el dimecres 1 de setembre, Pau Casals al violoncel i Benvingut Socies al piano, van oferir després d'anys que ambdós vendrellencs mantenien una actitud distanciada i no interpretaven conjuntament. L'endemà, 2 de setembre, el Foment Sardanista Vilafranquí va oferir una mostra de ballets catalans que va precedir la coneguda conferència del doctor Trens sobre els factors de la producció artística. El juliol d'aquell històric 1926 Manuel Trens publicava, com sempre sense signar, al número VII dels seus «Quaderns Mensuals d'Acció» aquestes reflexions d'entrada que ens permeten entendre alguns aspectes dels plantejaments artístics que van moure l'entorn de la I Exposició d'Art del Penedès:

[...]«...una exposició d'art dins la nostra Vila. Aquesta exposició serà visitada per tota mena de gent, la majoria completament indefensa contra les audàcies, contra les escapades d'un art que en el seu avançar delerós ha deixat enrera l'art acadèmic, l'art de cromo, l'art en què les coses es reconeixen familiars i exactes, sense cap complicació sentimental o cerebral.

»Cal no convèncer el públic visitant, que això seria tasca de molts dies i resultat de moltes reaccions; cal però advertir-lo que mentre ell seia, l'art ha anat fent el seu camí. I que si els quadres exposats no responen al concepte que ell tenia format de la pintura, no és que els artistes li facin ganyotes per entretenir-se, sinó que és que han guanyat noves posicions de les quals no en sap els camins i de les quals el separen moltes capes d'aire i de llum i de pols que li priven la intel·ligent percepció de les valors conquerides en aquell nou terreny de l'art.»[...]

II i III Exposició d'Art del Penedès
(El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929)

Les Exposicions d'Art del Penedès van remarcar específicament els trets d'una identitat amb destacades mostres d'art antic i modern que serien la base de realitzacions culturals posteriors com el Museu de Vilafranca; van presentar mostres bibliogràfiques, amb els primers intents de catalogació d'aquest conjunt cultural i van oferir concerts, com l'homenatge a Pau Casals qui el 1927 va donar un concert popular a la plaça Nova del Vendrell o el festival literari musical de cloenda al peu de l'Arc de Berà; a més de conferències com les del doctor Estalella i Mn. Trens el 1926 o la de Pere Mas i Perera qui el 1927 presenta un projecte d'Estatuts d'un Institut d'Alts Estudis Penedesencs. La incidència de la dictadura de Primo de Rivera no va fer possible la III Exposició d'Art del Penedès a Vilanova i la Geltrú fins a les darreries del 1929 i encara amb notables dificultats i sense que es publiqués el catàleg-memòria. La següent, que era prevista a Sitges, no es va poder portar a terme. Es considera però que la voluntat comarcalista de les tres Exposicions va incidir de forma efectiva sobre l'excursionisme i el coneixement del propi territori, en concret en la celebració dels Aplecs Excursionistes i de Germanor penedesenca, el primer a Sant Pere de Riudebitlles el 1930, el segon a Gelida el 1931, i fins a un tercer celebrat a Gelida el 1932.

Cinquanta anys després, en el primer volum publicat per l'IEP amb motiu del seu acte de constitució, el malaguanyat amic Miquel Castellví i Socias recordava aquella II Exposició del 1927:

[...]«El Vendrell, que al dir de Rovira i Virgili "s'havia endormiscat", l'any 1927 desvetllava del somni i aquella Comissió Pro-Exposició ideava, a guisa d'epíleg, un original festival literari-musical. A l'aire lliure, junta a l'Arc de Berà,i en els mateixos confins d'un Penedès històric, va improvisar-se, prop de les vinyes o oliverars, informal escenari on la dansarina Àurea obsequiava a una gran gernació amb exquisits números de ballet clàssic informats del més pur esteticisme noucentista. A cada giravolt, els vaporosos tuls de què s'embolcallava la ballarina, voleiaven amb el vent de garbí: la pianista Nausica Palamas, i el violoncel·lista Joan Carné acompanyaven la dansa. Cap al tard, amb el sol ja baix, tancaren l'acte doctes parlaments dels oradors: Joan Vidal Salvó, advocat vendrellenc; Dr. Balcells, notable arquitecte noucentista; Dr. Bosch i Gimpera, arqueòleg, i Joan Estelrich, polític de la Lliga: la premsa de l'època comentava la suggestió de l'espectacle que es feia més real per la indumentària helenitzant de l'artista sota l'arc romà i sense mancar-hi la proximitat del mar llatí.» [...]

«Themis», «Terramar», «Prisma», «L'Amic de les Arts»...

Una florida de publicacions culturals de volada enceta als anys vint una línia de remarca de la identitat de les contrades penedesenques en les que hi són presents noms que esdevindran constants en la reivindicació penedesenca.

Un d'aquests és, indubtablement, el sitgetà Josep Carbonell i Gener, incansable promotor de treballs periòdics que el 1919 treu ja a la llum «Terramar», publicació quinzenal d'art, lletres i esports de la que se n'editarien 24 números; li seguiria «Monitor», gaseta nacional de política, d'art i de literatura, que el 1921 apareix amb caràcter mensual i arriba als dos anys de vida. La realització més significada de Carbonell en les publicacions periòdiques és, evidentment «L'Amic de les Arts» que veu la llum, justament, també el 1926; a les seves pàgines hi trobem les signatures de noms tan prestigiosos com J.V. Foix, Lluís Muntanyà, Sebastià Gasch i Sebastià Sànchez Juan, a banda del famós número darrer, un crit d'avantguarda a mans de Salvador Dalí i els seus amics.

A Vilanova els joves Víctor Oliva i Rafael Sala publiquen «Themis» el 1915, revista de caire artístic i literari en la que no hi manquen col·laboracions d'E.C.Ricart o de Josep F. Ràfols. Entre 1930 i 1935 cal destacar igualment la vilanovina «Prisma», revista mensual il·lustrada d'art i literatura que empentava Joan J. Soler i Milà.

El 1977 Vinyet Panyella i Balcells reivindicava des de les pàgines d'«Olerdulae» el reconeixement d'algunes d'aquestes publicacions en els paràmetres del noucentisme i de l'avantguardisme:

«...el Noucentisme, per exemple, queda explicat de sobres, segons els investigadors, a través de les seves més representatives figures literàries, i s'oblida d'un bon tros el rerafons d'homes i de grups que treballaren "a comarques". Això ha suposat un oblit -i en alguns casos, un rebuig- d'algunes altres figures que, si bé se situen a segona renglera segons les classificacions dels manuals, ajuden a comprendre i a formar una visió més completa i menys simplista i esquemàtica del què fou el Noucentisme. En el cas de l'Avantguardisme [...] s'han produït al cap dels anys, oblits importants. [...] en complir-se el cinquantenari de la publicació "L'Amic de les Arts", el Grup d'Estudis Sitgetans organitzà una sèrie d'actes commemoratius, i publicà un fullet de recull de textos de la revista i de textos actuals sobre el seu significat. Fou el primer reconeixement de la tasca de la gent que el varen fer possible, gent com Josep Carbonell, M.A. Cassanyes, Ramon Planes, Domènec Forment, Salvador Soler i tants d'altres.» [...]

D'«helix» als «Quaderns Il·lustrats Penedès»

El 1929 un grup d'amics -Joan Ramon Masoliver, Pere Grases, Rodolf Llorens, Antoni Amador, Carles M. Claveria...- , companys d'estudi a la Universitat de Barcelona, s'engresquen a tirar endavant uns publicació de cultura i en clau de reivindicació comarcalista. D'aquí que l'empenta d'aquell grup de joves universitaris no volgué fer estada a la capital catalana, des del primer moment «helix» es planteja des de Vilafranca, d'on són fills bona part dels redactors. Diverses són les raons d'aquest fet, es tractava indubtablement -i així ho fan constar al plec d'intencions que obre el primer número- d'intentar vigoritzar amb sang jove el panorama cultural d'una vila senyorívola, ensopida de tant mirar la vida des de darrera el taulell quan ells la voldrien ben cosmopolita.

Calia fer possible una nova perspectiva vitalitzadora de la pròpia cultura enaltint les possibilitats i els valors comarcals més enllà del centralisme barceloní. El caràcter d'«helix» esdevé molt homogeni en els seus deu números de vida, amb criteris plenament independents i sense idees de paternalisme regeneracionista, sense eludir la crítica i la denúncia. Cerquen una avantguarda de veu nova, uns postura oberta i constructiva que marqui nous camins i no pas un moviment arrelat en l'absurd i la denúncia, actitud que retreuen a Dalí, Muntanyà i Gasch per alguns punts del seu «Manifest groc» o pel darrer número de «L'Amic de les Arts».

Aquesta etapa certament excepcional pel que fa a les publicacions penedesenques es clou amb l'aparició el 1934 del primer dels sis «Quaderns Il·lustrats Penedès» que arribarien fins el 1936. Plantejats com una col·lecció d'opuscles de divulgació tenien la voluntat de superar el nivell estricte vilafranquí per referir-se també a temes penedesencs, com s'anunciava a la darrera pàgina.

Es tractava d'una iniciativa de divulgació casolana, cuinada pel jove vilafranquí Manuel Benach i Torrents amb la col·laboració del també jove pintor Pau Boada i Mercader i l'impressor «Pepito» Esteve i Sala, tots tres, però, homes de la corda de Mn. Manuel Trens, qui al darrer número dels «Quaderns...» va publicar el seu estudi sobre el retaule gòtic de sant Jordi i la Marededéu. La publicació, però, va néixer i viure a contrapèl del seu temps, volia caracteritzar-se per la senzillesa atemporal de la cultura de divulgació i es va trobar al bell mig de la trifulga, camí de la guerra civil.

Anys de postguerra

La voluntat jove no sempre troba a la primera postguerra un espai obert a les seves intencions, d'aquí que sovint cerqui aixopluc en altres entitats que com el Museu de Vilafranca, Acció Catòlica o la Biblioteca-Museu Balaguer poden oferir un espai i una cobertura legal. Així la Joventut Excursionista Vilafranquina (oficialment «Juventud de Estudios Vilafranqueses») el 1943 al voltant del Museu de Vilafranca, on el gener del 1948 Mn. Trens pronuncia dues conferències sobre «Com comprendre els nostres monuments», una d'art i l'altra d'arquitectura, mentre Mn. Lluís Via hi imparteix un curset de geologia.

Cal destacar com a precedent específic de l'IEP el CEP (Cercle d'Estudis Penedesencs) que es va començar a reunir al Museu de Vilafranca a partir del 1942 i va preparar diversos treballs, debats i algunes exposicions. Els resultats són prou curiosos, per exemple pels volts de Nadal del 1947 el CEP presenta una exposició sobre les ermites de les nostres contrades i el llavors jove universitari Emili Giralt dóna una conferència sobre el tema, conferència que presenta Mn. Trens i a la que hi assisteix el senyor Degà del Penedès i els membres de la Junta Directiva del Museu. El grup fou de vida tan intensa com efímera, les obligacions militars i les posteriors de caire laboral en van dissoldre més les intencions que no pas els components, bona part dels quals van continuar vinculats a les activitats del Museu de Vilafranca.

En aquesta mateixa dècada dels anys quaranta cal destacar a Vilanova la labor del llibreter Joan Rius Vila qui el 1947 proposa a Albert Virella i Bloda -qui des del 1946 publicava articles de divulgació històrica al setmanari «Villanueva y Geltrú»- d'escriure un volum de divulgació, una mena de guia de Vilanova, el resultat serà el 1949 el primer volum de la postguerra en llengua catalana: «Vilanova i la Geltrú. Imatges de la ciutat i de la comarca», durant molts anys una edició de referència.

A Vilafranca, també als anys quaranta, l'advocat Manuel Benach crea els tallers «Artes Gráficas Vilafranca» on comença a publicar treballs de temàtica penedesenca -el 1948 el primer volum en llengua catalana: «Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca»- i específicament de devoció a sant Ramon de Penyafort, entre els que caldrà destacar la col·lecció «Cosas que fueron», sovint escrits per ell mateix en la que serà una continuació tàcita dels seus «Quaderns...» dels anys trenta. En total dotze volums de mida discreta i tema monogràfic que veuen la llum pausadament fins els anys setanta, a banda del seu excepcional «Els vilafranquins del segle XX». El maig de 1947 Manuel Benach comença a publicar a les pàgines del setmanari vilafranquí «Acción Católica» un conjunt d'articles de divulgació amb el títol «El descubrimiento del Panadés» on proposa diverses rutes per conèixer les nostres contrades.

Publicacions i trobades

Pel que fa a les publicacions periòdiques de caire i voluntat penedesenca no podem oblidar la breu aventura de la revista «Verde y azul» que empentava Antoni Sabaté i Mill, amb l'alè d'Eugeni d'Ors qui sovint feia estades a Vilanova. Suplement del setmanari «Panadés», van sortir sols quatre números entre 1944 i 1945 però que compten amb signatures, sempre en castellà, de prou significació penedesenca, des de Miquel Utrillo, Roman de Saavedra, Antoni Martorell, Antoni Guasch o E.C. Ricart, fins al mateix Eugeni d'Ors en presentar una exposició de dibuixos de Rafael Zabaleta.

8 de novembre de 1947 s'inaugurava el vilafranquí Museu del Vi i al seu entorn s'endegaven iniciatives diverses entre les que hi havia les «Ediciones para los amigos del Museo del Vino» que tindrien com a principal realització la revista «Dionysos», publicació de llarga i desigual trajectòria que va arribar a la segona meitat dels anys setanta i que ara ha iniciat una segona època. Rera la publicació hi havia Manuel Benach i amb ell Cristòfol Mestre i Artigas, Antoni Sabaté Mill, Lluís Mestre, Pau Boada i Antoni Mestres Jané. La revista va acabar comptant amb la referència nominal com a director del crític literari Joan Ramon Masoliver -qui havia estat l'ànima d'«helix» abans de la guerra-, tot i que qui portava el pes de l'edició era el pedagog Josep Ramon i Segura.

Un punt clau en els estudis comarcals és la primera Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos que el 1950 es va celebrar a Martorell, base inicial de les posteriors celebracions que es van escampar amb constància anual per la geografia catalana. Entre els assistents consten, a més dels de la població amfitriona, estudiosos de Vilafranca, Vilanova, Igualada, Sitges o la Bisbal del Penedès, entre altres. La ponència de geografia va estar a càrrec de Josep Iglésies, la d'arqueologia va ser del vilanoví Albert Ferrer i Soler, la d'història de l'igualadí Joan Mercader i Riba, mentre la de bibliografia va tenir com a ponent el vilafranquí Pere Bohigas i Balaguer. Entre les comunicacions presentades, a més de les dels ponents, cal destacar aportacions prou destacables de Pere Giró i Romeu, J. Orriols i Carbonell i Joan Rius Vila, Francesc Pujols, Pere Regull, J.F. Ràfols, Teresa Basora i Sugrañes, a més d'un estudi clau d'Emili Giralt i Raventós sobre l'evolució de l'agricultura al Penedès.

Preliminars de l'IEP

El 1961 en el seu volum «El Penedès i Garraf» el sitgetà Ramon Planes intentava trobar lligams entre les diverses contrades del Penedès històric. Allí escrivia:

[...]«Tanmateix, si bé és difícil de trobar lligams materials que soldin les diferents subcomarques del Penedès entre ells, i totes les poblacions en dependència a una que exerceixi la capitalitat, podrem trobar indicis de germanor -espiritual- entre les diferents contrades penedesenques. Quan un de Vilanova o de Sitges ve a Vilafranca no s'hi troba foraster. En qualsevol població penedesenca topem, anant pel carrer, amics i coneguts [...] En el temps hom intentà d'afermar una unitat espiritual penedesenca...»[...]

Setze anys més tard, el mateix Ramon Planas, en la conferència dels V Premis Sant Ramon de Penyafort aprofitava l'avinentesa per a remarcar la necessitat de tirar endavant la creació de l'IEP i acabava amb aquestes paraules:

[...]«Del Vendrell a l'Arboç, a Vilafranca, a Sant Sadurní i a Gelida, d'una banda, i de Vilanova i Sitges de l'altra, la carretera i la via ferrada corren paral·leles. Es diu en geometria que les paral·leles són dues línies rectes que es troben en l'infinit. Es troben, s'ajunten, es fonen en una ampla abraçada fraternal, a l'impuls del cor que ens fa ésser tots uns, ara més que mai, en aquest tombant de la nostra història col·lectiva, quan Catalunya, la plena de seny, torna a renéixer, fènix immortal, de les seves cendres. Aquestes són les veus per a un diàleg.»

El novembre de 1976, amb la voluntat de poder comptar amb un específic vehicle de comunicació i empentar la creació de l'IEP, el Museu de Vilafranca publica el primer número de la revista «Olerdulae», una denominació de base llatina que fa referència ja al bressol de la història penedesenca. Rera la iniciativa hi ha específicament Josep Parera i Ripoll i Joan Tarrada i Massanell, respectivament president i secretari del Museu. S'aprofita l'avinentesa dels cinquanta anys de la celebració de la I Exposició d'Art del Penedès per recordar la proposta de Josep Estalella de crear un centre d'estudis comarcals. Així s'escriu en l'editorial del primer número:

[...]«Aquella I Exposició d'Art del Penedès va constituir no sols una trobada d'artistes i intel·lectuals penedesencs, sinó un abandonar la torre d'ivori i anar a l'encontre de la comarca, a la recerca de les pures essències de la tradició [...] Tot recordant les paraules d'en Josep Estalella en pro de l'Institut d'Estudis, i els singulars esforços d'aquell grup d'homes que varen fer possible l'esdeveniment històric, social i cultural que fou la I Exposició d'Art, obrim ara les senzilles pàgines d'aquesta publicació a tots aquells esperits inquiets que treballen per fer viable aquell antic anhel que exposava ja el Dr. Estalella: l'Institut d' Estudis Penedesencs [...]»

Constitució de l'IEP

El 26 de febrer de 1977 es va celebrar al Museu de Vilafranca una reunió de la Comissió Promotora en la que es va signar l'acta de constitució de la nova entitat i es va acordar presentar els estatuts fundacionals per a la seva aprovació oficial. Formaven aquesta comissió Josep M. Aragonès, de Sant Sadurní d'Anoia; Miquel Castellví, del Vendrell; Lluís Jou i Mirabent, de Sitges, Francesc X. Puig Rovira, de Vilanova; i Joan Tarrada, de Vilafranca.

En la seva primera carta circular adreçada als futurs socis, amb data 19 d'abril del mateix any, es convocava a l'acte oficial de constitució de l'IEP, el 15 de maig a les 11 del matí, a la sala gòtica del castell de Sant Martí Sarroca.

Aquest acte va comptar amb la presidència honorífica del Sr. Joan Suriol, batlle de Sant Martí Sarroca i president del Patronat del Castell; el Dr. Pere Bohigas i Balaguer, de l'Institut d'Estudis Catalans; el Dr. Emili Giralt i Raventós, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; el Sr. Josep Parera i Ripoll, president del Museu de Vilafranca i que ostentava a la vegada la representació de Caixa Penedès; i el Sr. Joan Tarrada i Massanell, en nom de la Comissió Promotora.

Com fos que hi havia quòrum suficient sobre els 257 socis prèviament inscrits, tot seguit foren llegits els 35 articles que configuraven la proposta d'estatuts, aquests van ser aprovats per unanimitat per l'assemblea.

Tot seguit es va procedir a l'elecció de la Junta Directiva provisional, a proposta de la Comissió Promotora es va presentar una candidatura d'unitat penedesenca que va ser acceptada unànimement. En espera de la legalització definitiva dels estatuts, la Junta va quedar formada provisionalment de la següent manera: presidenta: Teresa Basora, de Vilanova i la Geltrú; sots-president: Ramon Planas, de Sitges; tresorer: Pere Puignau, de Sant Sadurní d'Anoia; secretari: Joan Tarrada, de Vilafranca; i com a vocals: Josep Maria Aragonès, de Sant Sadurní d'Anoia; Antoni Barceló, de Vilanova; Miquel Castellví, del Vendrell; Lluís Jou, de Sitges; Josep M. Masachs, de Vilafranca; i Xavier Virella, de Vilanova.

Aquesta Junta va començar tot seguit a treballar sota l'impuls dels plans prèviament establerts, dedicada als programes culturals de coneixement de la comarca i de les seves institucions i entitats, així com a la publicació de treballs de recerca i estudis, realitzats pels socis i sobre temes d'interès comarcal. Una de les seves fites més importants va ser també la creació d'una consciència d'identitat i unitat comarcal entre l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, integrants d'una mateixa unitat territorial, natural i històrica.
L'Arboç, juny del 2002.
Esteve Cruanyes

[...]«Potser caldria ara, precisament en el castell de Sant Martí Sarroca que presideix aquest paisatge fet tant a la mida humana, explicar que el nostre sentit de comarca és ampli; és el natural, fonamentat en la geografia que ha donat forma a les nostres terres, en un passat històric comú i en una tradició de relacions humanes, mai no rompudes. El nostre sentit de comarca correspon al Penedès històric, al Penedès gran, tot reconeixent i respectant la diferenciada personalitat de les tres sub-comarques: l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Penedès marítim o Marina del Penedès, dit el Garraf.

»Obligadament caldrà parlar de quina ha d'ésser la missió de l'Institut d'Estudis Penedesencs. En els estatuts s'hi donen les normes del seu funcionament intern; les llistes de matèries de les butlletes d'inscripció dels socis, suposen un programa de treball que tots junts haurem de realitzar, i que esperem comenci a donar fruit aviat. Però, a més de tot això, ens creiem en el deure de proclamar que, junt a l'amor a la terra i el respecte a la història i a la tradició; a més del compromís, que no defugim, per a la salvaguarda i conservació del patrimoni natural i cultural penedesenc -etnològic, bibliogràfic, arqueològic, arquitectònic...- cal que ens imposem ja des d'ara, com a tasca més noble, el coneixement personal i la relació entre tots els comarcans que treballem per aqueixa salvaguarda i per l'increment i divulgació del citat patrimoni.» [...]

Teresa Besora i Sugranyes.
Sant martí sarroca, 15 de maig del 1977.

El 1978 l'IEP ja publicava el seu primer volum -i lluïa ja l'anagrama de l'entitat, ara tan divulgat, resultat d'un concurs i obra de l'arquitecte barceloní, d'arrels familiars penedesenques, Enric Roca i Valls-, dedicat a aplegar tots els aspectes de l'acte de constitució. L'agost d'aquell 1977, però, la crònica de l'acte de constitució a les pàgines del primer número d'«Olerdulae» -que tot i ser portaveu del Museu de Vilafranca ho esdevingué igualment de l'IEP en els seus primers anys i es distribuïa a tots els socis- esmentava també els referents que havien precedit històricament i havien orientat la creació de l'entitat, i fins es perdia en notes gairebé literàries:

[...]«Tan sols remarcar el caràcter singular d'aquest acte que va acollir homes de totes les contrades penedesenques: els de les terres marineres, que porten en el seu cor i en el seu esperit les petjades inconfusibles de la blavor d'aquest mediterrani que tant estimem com a cosa nostra. I els homes de les planes i els turons de l'interior, on la vinya posa la seva característica nota de color i de sensibilitat. Tots ells s'agermanen en l'Institut d'Estudis Penedesencs, una abraçada fraternal que no és altra cosa que la consciència viva del sentit de comarcalisme».