10 raons de qualitat - P. 1, Pertinença i identitat geogràfica, Josep Olivella

10 Raons qualitat 
Ponència 1

Pertinença i identitat geogràfica
Josep Olivella

La pertinença a un territori no sembla humanament natural. El que és natural en les espècies animals superiors és fer-se seu un territori. Les necessitats naturals (aliment, recer, defensa...) alteren el nostre comportament,  obliguen els animals, i l’home, en tant que animal superior en intel•ligència, a delimitar un territori per poder sobreviure i fan que el comportament territorial sigui innat als mamífers i a l’espècie humana en concret.  El territori i les persones sempre van units, són quasi indestriables.
 

Que un territori tingui uns habitants que se’l sentin seu és bàsicament a causa que uns límits, que poden ser més o menys precisos, també els hi té la majoria,  sobretot en el subconscient. El fet de néixer i créixer en un lloc determinat, crea una relació molt interioritzada i emotiva, difícil de racionalitzar. El territori es  fa “nostre” i no volem renunciar-hi; es fa emotiu i lloc de vivències que mai més no s’esborren. A banda de les excepcions “racionals” que se li vulguin fer, ha arribat a formar de la nostra idiosincràsia.
 

El Penedès i els habitants de les seves comarques els podem incloure en els anteriors raonaments malgrat anys de separació administrativa i territorial. Com a conjunt, l’han interioritzat emocionalment. Així, doncs, els és molt difícil de raonar-lo però també de renunciar-hi. El defensen, no sols emocionalment sinó també intel•lectualment, ja que la vida diària els ha creat un entramat que omple de raó i de raons. Els raonaments han obtingut carta de naturalesa pel sol fet d’haver de justificar aquesta vida diària, personal i ciutadana: relacions amb tot un paisatge; relacions econòmiques, de treball, de convivència dins el municipi; amb l’Administració...;  totes molt importants en aquest i en qualsevol altre territori, per la qual cosa sempre hi haurà raons poderoses ¬–que conformen la vida de les persones– per defensar-lo i voler-s’hi estar.
La reivindicació de la Vegueria del Penedès (Plataforma per una Vegueria Pròpia) es mou, doncs,  dins d’uns paràmetres emotius i alhora racionals: de caire humà, natural, històric, econòmic, administratiu; de demandes o queixes sobre les comunicacions, les infraestructures, etc., que justifiquen la reivindicació, i el manteniment de la unió en vistes a la creació de la Vegueria.
 

La identitat geogràfica i natural del Penedès la veiem clara en observar unes característiques que queden ben delimitades i individualitzades: el relleu, la hidrografia, la plana i fins i tot la vegetació i les vinyes en són les proves.
 

El relleu del Penedès el podem resumir en uns esquemes que geològicament anomenem blocs i que conformen les muntanyes i planes. Els geòlegs i geògrafs, amb tot, anomenen el conjunt (els blocs muntanyosos i els de les planes) amb un sol nom, els Catalànids (junt amb el Vallès). Més detalladament, els blocs o unitats de relleu són fronteres naturals: les serralades prelitorals i les litorals i les depressions central i la costanera.
 

Els sistemes muntanyosos i els rius formen les fronteres naturals de la vegueria. En sentit estricte, el Llobregat, al nord, no ha sigut límit de la vegueria, però sí en el tram intermedi del seu recorregut, en algunes comarques. Malgrat tot, el massís del Garraf serveix com a frontera que anomenem Nord, la natural i més clara.
 

El límit Sud no queda tan clar, en relleu i geogràficament parlant. Encara que poc marcades, les muntanyes o el massís de Bonastre (serra d’Albinyana) en són  un límit; surt del Sistema Prelitoral i va cap a la costa i quasi talla la plana costanera entre Sant Vicenç de Calders i l’Arc de Berà. En el segle XIII el riu Gaià, una mica més al sud, fou una frontera política amb el món musulmà.
 

El límit natural de llevant o Est,  és la Serralada de Marina o Litoral, però queda secundari davant del mar, que és el límit, evidentment, més clar.
 

Pel que fa als límits de Ponent, o interiors, la Serralada Prelitoral n’és el principal exponent. Els principals relleus són: de Nord a Sud, la serra de Mediona i l’Orpinell (736m.), la de Puigfred-els Esgavellats i la de la Llacuna amb les valls de Miralles i de la Llacuna, la Plana de Font Rubí i la d’Ancosa amb els pics de Puigfred (728 m) i el Castellar (944 m) i el Montagut (861 m) (comarca del Baix Camp). Els límits, pel Baix Penedès: la serra del Montmell, amb els pics la Roca del Papiol  (707 m) i la Dent del Montmell, que va cap el Pla de Manlleu i les muntanyes d’Albinyana, i cap al mar.
 

Les divisòries d’aigües són també límits naturals (històrics i administratius). Així, doncs, els rius Gaià, Foix i el Llobregat i el seu afluent l’Anoia serveixen per entendre els límits de la vegueria; també algunes rieres com la de Begues. Actualment, tot això queda supeditat als límits dels termes municipals. Part de la conca del riu Anoia fou de la sotsvegueria d’Igualada (Rubió, Òdena...) que depenia de la de Vilafranca.
 

En conclusió, els límits naturals (relleu i la divisòria d’aigües) s’han fet servir històricament, i molt, com a límits regionals o administratius,  puix el medi natural condicionava¬, i condiciona, les comunicacions i tot el que se’n deriva.
El medi natural també el conforma la flora i la fauna. La flora penedesenca és variada i té espècies i paisatges vegetals característics i diferenciats. Els homes n’han fet un paisatge vegetal molt propi tot aprofitant el clima i el treball, les vinyes; una riquesa i un tret molt definitori de la tant de debò futura Vegueria.