10 raons de qualitat - P. 4, El Penedès, una regió natural i històrica de Catalunya, Ramon Arnabat
Deu raons de qualitat
Ponència 4
EL PENEDÈS, UNA REGIÓ NATURAL I HISTÒRICA DE CATALUNYA
Ramon Arnabat, historiador
A partir del segle VII a.n.e trobem una ocupació permanent daquest territori i mínimament organitzada al voltant del turó dOlèrdola; es tracta dels ibers, concretament dels cossetans. A partir daquest moment, el Penedès sha mantingut humanitzat, tot i els dominis diversos i successius del territori. Durant el segle X apareixerà per primer cop la denominació Penedès (Penitese o Penitense) per tal de referir-se a aquestes contrades com a terra de castells roquers. El segle XI aquest territori serà conegut com a comtat del Penedès i Mir Geribert intentarà dindependitzar-se del comtat de Barcelona, autoproclamant-se Príncep dOlèrdola. Quan a finals del segle XI i durant el XII, el comte de Barcelona nomeni vicaris reials per tal que lajudin a administrar el territori comtal, un daquests serà vicari del Penedès.
Des de finals del segle XIII Catalunya es divideix en vegueries i el Penedès esdevé una delles, reconeguda oficialment lany 1301 amb el nom de vegueria de Vilafranca del Penedès. Aquesta vegueria es mantindrà al llarg de quatre segles, fins que lany 1716, per laplicació del Decret de Nova Planta, serà substituïda pel corregiment de Vilafranca. El nou corregiment abastarà quasi el mateix territori que la vella vegueria, excepte una franja litoral. Lorganització territorial corregimental es mantindrà fins a començaments del segle XIX, quan la nova organització liberal del territori el dividirà en partits judicials i províncies (1812, 1822, 1834, 1860), de manera que lantiga vegueria del Penedès restarà dividida en dues províncies (Barcelona i Tarragona) i quatre partits judicials (Vilafranca, Vendrell, Igualada i Vilanova).
Durant el primer terç del segle XX, tant la Mancomunitat de Catalunya (1919), com les primeres propostes de divisió territorial de la Generalitat republicana (1931), proposen de recuperar lorganització comarcal i defineixen el Penedès com una sola comarca amb els límits de la vella vegueria. Uns límits que són refrendats pels ajuntaments, per les enquestes que es fan a la població i per les reflexions i publicacions diverses del territori. Malgrat tot, lany 1936, quan saplicarà la divisió territorial de la Generalitat republicana, la vella vegueria del Penedès serà esquarterada en quatre comarques (Alt i Baix Penedès, Garraf i Anoia), tres delles situades a la Regió III.
El franquisme anorrearà lorganització territorial autònoma i republicana, i restaurarà els partits judicials i les províncies. La lluita per la democràcia anirà acompanyada de la reivindicacins comarcals, entre elles les demandes dun Penedès unit. Durant la Transició política, prendran més embranzida les reivindicacions comarcalistes com a element de la recuperació de la Generalitat de Catalunya. Lany 1977 es crearà lInstitut dEstudis Penedesencs i el Grup de Mestres del Penedès (1977), i deu anys més tard, un grup dalcaldes signarà el Pacte del Penedès en què es reivindicarà un Penedès unit davant la propera divisió territorial la Generalitat restaurada. Les Lleis de 1987 i 1990, però, mantenen la divisió del Penedès en tres comarques i els territoris de la vella vegueria en quatre.
El país, però, és tossut i el sentiment de pertinença al Penedès, reforçat per una trajectòria històrica comuna, i unes relacions socio-econòmiques força travades, han fet que sorgeixi amb força la demanda que la nova divisió territorial de Catalunya contempli una vegueria del Penedès que abasti les comarques de lAlt i Baix Penedès, el Garraf i aquells municipis de lAnoia que ho desitgin. No solament som, sinó que, a més, volem ser penedesencs, perquè en definitiva aquesta és la nostra manera de ser catalans.