10 raons de qualitat - P. 7, Comunicaició i equilibri, Ton Salvadó

Deu raons de qualitat
Ponència 7

Comunicació i equilibri
Ton Salvadó

 

D’alguna manera la problemàtica d’avui sobre les infraestructures que travessen i comuniquen la que volem que sigui la nostra vegueria, no és pas nova. El nostre, és un d’aquells territoris que ja fundacionalment ha estat territori ‘travessat’, però sobre el qual ha crescut una comunitat, que si  bé inicialment va néixer al ‘servei’ d’aquest trànsit, amb el temps s’ha anat consolidant amb l’activitat, el ritme i les necessitats pròpies amb el simple desenvolupament com a comunitat.

 

Les infraestructures de comunicació marquen la pauta perquè  són el suport de l’organització territorial i, per tant, de possibles poblaments i/o despoblaments, de creixements i/o estancaments, de dinàmiques culturals, laborals i comercials. Camins, carreteres, autopistes amb o sense sortides, ferrocarrils amb o sense estacions..., són determinants en aquestes dinàmiques poblacionals del territori.

 

Des de la lògica pròpia del territori visualitzem diferents infraestructures de comunicació:

o Les que ens travessen; algunes obeeixen a raons fundacionals com les vies romanes: són les vies de trànsit sobre les quals s’ha fundat la nostra comunitat (raons d’intercanvi comercial...); d’altres apareixen per lògiques diguem-ne globals com l’Ave, i és d’aquí que vénen els grans dubtes: solidaritat macroterritorial?, servitud de pas? o potser submissió territorial?

o Les que ens comuniquen més enllà de les nostres comarques; si bé poden coincidir amb les que ens travessen, tenen la condició d’aportar qualitats i no dèficits al territori;  i d’aquí la diferència entre un ferrocarril o una autopista que tingui o no tingui estacions o sortides.

o Les que ens comuniquen interiorment, les quals, per ser territori sobretot de pas, solen ser vies que ens porten de mar a muntanya, transversalment a les grans infraestructures que s’originen a Barcelona i van cap a Tarragona o Lleida

 

Les dinàmiques de població són les que més directament expressen la pulsió determinada per la implantació de les infraestructures de comunicació. I és per això que la determinació de les polítiques d’infraestructures, la creació, el manteniment o la supressió, activen de forma gairebé immediata els ritmes poblacionals i són responsables directes dels creixements massa vegades sobtats i desmesurats. I a l’altre extrem, els greus problemes de despoblament per dèficits infraestructurals.

 

És també directament proporcional al tipus i caràcter de les infraestructures, la capacitat d’un territori per a generar mobilitat sobre ell. Només cal analitzar i comparar proporcionalment  els augments de mobilitat de les nostres capitals de comarca cap a les grans ciutats  - en transport públic o privat en els darrers vint anys -   amb la millora del ferrocarril, de les autopistes… Per tant, el que comença essent una possibilitat es converteix en una necessitat, i d’aquí l’absurditat dels peatges sobre recorreguts imprescindibles i quotidians. Però davant els moviments externs, no podem oblidar la mobilitat interna, malauradament massa abandonada, que és la que ha de garantir la potent estructura rural de les nostres comarques.
 
 

Però poc interès tindrà preocupar-nos per la població  i per la mobilitat si les infraestructures no estan més atents al nostre paisatge. No volem més barreres al nostre territori: per raons biològiques, per raons agràries, per raons d’escorrentia d’aigües…; en definitiva, per raons de paisatge. Fa mal la trista experiència en viu de l’Ave, el brutal esforç per aconseguir que en travessar Vilafranca coincideixi amb el traçat del ferrocarril existent, i que tot just fora del casc urbà ja es bifurqui com una nova barrera. Però a més de reduir les barreres, hem d’ajudar a minimitzar l’estrés al qual estem sotmetent el nostre paisatge tot vetllant per  reduir al mínim l’impacte paisatgístic de les noves (millorades?)  infraestructures. La bona relació amb el paisatge és imprescindible perquè el territori segueixi amb equilibri, o almenys amb el mínim desequilibri.

 

Preferim un territori en xarxa, equilibrat, no necessàriament homogeni, perquè el propi territori, ni orogràficament ni geogràficament ho és; però el volem ben redistribuït, contra els models d’infraestructures radials i concèntrics, que reprodueixen un model sòcio-polític d’un territori amb greus patologies centralistes. Com a Vegueria Pròpia, podem defensar millor i amb més identitat les millors infraestructures per al nostre territori, per tal que la nostra veu no estigui subjecte a les necessitats de la macrocefàlia barcelonina. No volem ser ni l’extra-radi ni el jardí de Barcelona.

 

Per tant, si les infraestructures de comunicació són la base física de l’organització territorial, si són la base del nostre desenvolupament, que no vol dir necessàriament creixement, quan deixaran els polítics, sobretot locals, de pensar només a créixer i es preocuparan de veritat per sostenir?

 

Creiem en la Vegueria Pròpia, perquè és la millor manera de sostenir en equilibri estable (població, mobilitat i paisatge) les nostres comarques. I perquè d’aquesta manera consolidarem un territori, constituït per unes comarques molt consistents, entre les dues àrees industrials més grans del país - Barcelona i Tarragona -  amb una de les millors relacions entre el mar i l’interior del país.


 

Preferim un territori en xarxa, equilibrat, no necessàriament homogeni, perquè el propi territori, ni orogràficament ni geogràficament ho és; però el volem ben redistribuït, contra els models d’infraestructures radials i concèntrics, que reprodueixen un model (...) amb greus patologies centralistes.