10 raons de qualitat - P. 8, Descentralització i progrés, Sergi Marín

Deu raons de qualitat
Ponència 8

Descentralització i progrés
Sergi Marín

És una idea acceptada que una democràcia moderna és aquella en què la relació entre els governs i els seus administrats es basa en una gran flexibilitat en el respecte i la protecció dels seus drets civils i individuals i, alhora, en una fèrria rigidesa en la concepció i aplicació del dret públic en les activitats administratives de control i policia en defensa dels drets bàsics. Si és així, també estarem d’acord que aquesta entitat governant és millor que es relacioni amb els seus governats des de la major proximitat possible, tot  fomentant la participació en la presa de les decisions dels afers públics que els afectaran.

Nogensmenys, és també propi de les direccions de les democràcies poc assentades, i conceptualment superades, tenir com a bàsic l’inevitable rànquing de prioritats (“nació”, “pàtria”, “nosaltres”, “ells”, “interessos econòmico-estratègics”, etc.) i l’ aplicació d’un catàleg ben rígorós de drets civils i individuals quan es relacionen amb aquestes prioritats.  Per tant, els va d’allò més bé disposar de  flexibilitat en l’aplicació del dret públic punitiu que els faciliti l’arbitrarietat en relació als drets civils i individuals “no prioritaris”, sempre rígidament contemplats. Tot plegat acompanyant-ho d’una presa de decisions sobre els afers públics allunyada dels afectats i descartant-ne la participació directa.

Creiem, i com a tal actuem, que Catalunya encarna un esperit democràtic sempre latent en totes les etapes fosques que la història ha volgut enviar-nos; que ha estat un reducte de respecte a l’opinió de la societat civil i un lloc on la iniciativa i participació popular és incorporada a la vida pública.  D’aquesta virtut en fem bandera en aquests moments de negociació de l’Estatut d’Autonomia  argumentant que el text aprovat al Parlament de Catalunya no ha de ser llimat en la seva etapa estatal, ja que representa directament i properament allò que els catalans  hem decidit aquí, en aquest territori. Si aquests arguments són vàlids per defensar l’Estatut, no podem permetre de la classe política nacional catalana que no els consideri també vàlids per a la defensa d’altres iniciatives territorials tan legítimament proposades, tramitades i decidides com el text estatutari.

La societat de tot el Penedès s’ha pronunciat, mitjançant els seus representants democràtics, en plens municipals i en consells comarcals. S’ha adherit també, a títol associatiu o particular, a la proposta per fer del Penedès una Vegueria. En les úniques enquestes practicades amb caràcter públic, pel PSC a la seva web, i per “La Fura” a través del setmanari, més d’un 80% dels enquestats han optat per la Vegueria Penedès.

La política catalana, d’arrel municipalista i comarcal, ha esta sempre dirigida cap a la aplicació estricta del principi de subsidiaritat. Cap formació política, cap programa electoral pot menystenir  la seva invocació i aplicació, ja que es tracta d’un principi irreductible en la política moderna: les decisions que es prenen sobre afers públics en el lloc on s’apliquen són millor rebudes per la població, que les valora en l’aspecte de llur idoneïtat. Així, la prestació de serveis per l’Administració o l’operador públic més proper es percep com a més eficaç que els serveis que, amb caràcter no autòcton, vénen exercits per administracions llunyanes.

Igualment, la proximitat de l’administració pública, i del propi cabal patrimonial públic administrat, genera en la població del territori major responsabilitat i sentiment de pertinença, de manera que “el que no és de ningú” passa a ser “el que és de tots”, implicant sectors més amplis de la població en la cosa pública.

La simplificació de nivells administratius, la supressió de les inútils reiteracions de competències i serveis, l’abaratiment de la cosa pública, l’eliminació de nivells “ocults” d’administració, desconeguts pels propis administrats i, en definitiva, l’optimització de recursos, fan idònia una administració de la magnitud de la Vegueria per vertebrar un territori de la mida del Penedès històric.

Aquesta és la raó de ser d’aquesta vegueria, des del punt de vista de la proximitat i del progrés. Entenem aquesta entitat político-administrativa com una prestadora pròxima dels serveis públics d’ús més comú i necessari i com l’organització bàsica del poder local i intermedi en un context Generalitat-Vegueria-Municipi en què la Generalitat ha obtingut per la via del nou Estatut noves competències i amb què completa la descentralització cap al poder local. 

A partir d’aquí, coincidirem que qui millor pot aplicar els recursos públics existents, per definició escassos, serà l’Administració pública que, per estar-hi present, és qui millor coneix les necessitats i  qui pot prioritzar-les. De tot plegat en resulta un estalvi econòmic per la no reiteració de serveis doblats i per la responsabilització d’uns gestors arrelats al territori; més  l’altre estalvi creat per  les sinèrgies locals supracomarcals. 

Tot s’endreça i s’adreça cap un progrés social superior per als governats d’aquests territoris, secularment oblidats en el repartiment de les grans xifres macro, contemplades astoradament en un pressupost, que any rera any,  governi qui governi, ha estat fet sempre a favor de la gran metròpoli.

Aquesta és la raó de ser d’aquesta vegueria, des del punt de vista de la proximitat i del progrés. Entenem aquesta entitat político-administrativa com una prestadora pròxima dels serveis públics d’ús més comú i necessari i com l’organització bàsica del poder local i intermedi (...)