10 raons de qualitat - P. 9, Benestar i sostenibilitat, Cristóval Treviño

Deu raons de qualitat
Ponència 9

Benestar i sostenibilitat
Cristóbal Treviño

El Benestar està present com objectiu polític i econòmic des dels inicis de l’economia social de mercat i des d’aleshores ha estat el principal factor de cohesió social.
 

     Sostenibilitat significa una cosa tan bella com deixar als nostres fills un medi ambient el més semblant i millor possible al que ens han deixat els nostres pares.
 

     Aquest dos conceptes son  l’objectiu i la condició necessària del veritable desenvolupament, que no s’ha de confondre amb el creixement pur i dur. Créixer sense incrementar el nivell de benestar o malbaratant el nostre entorn natural no és més que l’apropiació per part d’una minoria del patrimoni de tots. Hem d’abandonar la vella idea que tot creixement és bo per definició. Només ho serà si compleix certes condicions.
 

     Són tan importants aquests conceptes que es fa necessari vetllar-los des de la proximitat. Només des de l’ingenuïtat o la prepotència es pot dir que des de Barcelona gestionaran millor que nosaltres el nostre benestar i la sostenibilitat del creixement al nostre territori. I no és tan sols una qüestió de distància, és sobretot, una qüestió de desconeixement. La gent de comarques, els nostres problemes i la nostra economia són uns grans desconeguts pels barcelonins. A Barcelona, la preocupació pel territori senzillament no existeix. Per a ells sempre hi haurà problemes, més propers que els nostres, que requeriran  la seva atenció i els recursos de tots. Tot el contrari passarà amb les activitats molestes ja que existirà la temptació d’ubicar-les allà on menys mal electoral produeixi, i per una qüestió merament demogràfica o d’espai acabaran al Penedès o a l’Anoia. No volem ser el pati traster de l’Àrea Metropolitana.
 

     Pel que fa a polítiques socials, la sensibilitat necessària per actuar de manera ràpida i eficaç no és la mateixa quan tens el problema al costat de casa i prou recursos per afrontar-lo, que quan has de demanar recursos a d’altres per solucionar problemes que els  queden lluny.  Ensenyament i Sanitat estan patint actualment greus problemes de saturació a causa que l’adequació d’aquests serveis a l’increment de població depèn de Barcelona. Una Vegueria pròpia amb recursos podria  millorar ostensiblement aquest dèficit; no solament propulsant la construcció de nous centres, sinó també planificant el creixement de població.   
 

     Respecte al sector industrial hem de vetllar perquè la seva extensió no faci malbé el nostre entorn natural i paisatgístic, que a hores d’ara està en perill d’extinció. A més, hem de ser capaços de poder discriminar el tipus d’indústries que desitgem potenciant les d’alt valor afegit i les que generin més llocs de feina i desmotivant les grans consumidores de territori i les generadores de residus. Hem de donar el tomb a l’especialització en el sector logístic i atraure empreses tecnològiques. Això només ho podrem fer des d’una Vegueria pròpia. 
 

     Pel que fa al sector serveis, que treballa tant per la població en general com per al sector agrari i industrial, només des de la proximitat és poden detectar eficientment quines són  les polítiques necessàries d’ocupació, formació i recerca.  
 

     Però el perill més gran el pateix el sector agrícola. És  ben clar que no podem anar a Barcelona a demanar ajuts o polítiques de suport per als pagesos i la seva activitat; o ho fem des de la Vegueria amb els nostres recursos o no es farà res. És especialment important en aquest àmbit la regulació de les denominacions d’origen. També hem de valorar que la protecció de la pagesia té un caràcter estratègic per a la comarca, ja que els pagesos tenen un paper molt important en la conservació del territori. 
 

     Una vegueria amb recursos propis deixaria de ser espectadora del que decideixin d’altres per convertir-se en actor del seu futur, establint polítiques adaptades als nostres problemes i necessitats. No és el mateix anar a demanar quelcom que tenir recursos i capacitat per fer-ho.
 

     Els qui defensen la nostra inclusió a la inmensa vegueria de Barcelona argumenten que així seríem presents als grans centres de decisió. És cert, hi seríem, però donat el nostre pes polític i demogràfic, faríem el paper de convidats de pedra.
 

     Barcelona vol aprofitar les noves vegueries per convertir-se en un gran centre de poder i les primeres víctimes serien la nostra qualitat de vida, cada dia més malmesa, el nostre territori i la pagesia.     

Créixer sense incrementar el nivell de benestar o malbaratant el nostre entorn natural no és més que l’apropiació per part d’una minoria del patrimoni de tots. Hem d’abandonar la vella idea que tot creixement és bo per definició. Només ho serà si compleix certes condicions.