Sergi Marin, L’Extra, 17.02.2010, La Vegueria Penedès: una centralitat de futur


Des de la Plataforma per una Vegueria Pròpia s’han donat, al llarg dels cinc anys ja fent camí,  a bastament motius històrics, identitaris i geogràfics quan a la oportunitat de la futura Vegueria Penedès. Podeu veure-ho a www.vegueriapenedes.cat.

 

Des de molts sectors que, de moment, “esperen a veure què” o no han volgut/pogut participar del debat, però, sovint, es pregunta quina importància té pel futur del país i la regió penedesenca (Alt i Baix Penedès, Anoia i Garraf) disposar o no de Vegueria en el futur. Aquest escrit pretén, humilment, donar alguna resposta.

 

Avançat el tràmit parlamentari per l’aprovació de l’àmbit funcional de planificació del Penedès, el mapa “geogràfico-administratiu” de Catalunya ha patit la més gran revolució des de l’any 1.995. Aquest àmbit ha de canviar la tradicional configuració del mapa del país en “quatre” (províncies) o “set” (àmbits) per un “8” ben nou i rodó. Això vol dir que el territori disposarà nominalment del màxim potencial quan a la planificació, i, per tant, s’hauria d’obrir tota possibilitat de dibuixar, si pot ser després de pensar-hi prou, el territori d’aquestes quatre comarques no només en funció dels interessos del país, sinó també de la regió penedesenca i els seus habitants.

 

I si diem desprès d’haver-hi pensat prou, és perquè per una millor delimitació del futur àmbit Penedès, seria interessant resoldre l’encaix de la regió de Calaf, l’anomenada Alta Anoia, o Alta Segarra, i fer compliment del seu legítim interès no només en romandre en la Catalunya Central, sinó de poder-se associar comarcalment amb els altres municipis d’aquest àmbit, sent perfectament possible i assumible la creació d’una nova comarca, iniciativa que des de la PVP sempre s’ha respectat. I també cal veure quin paper, al seu territori, i en quin sentit, es fa al Baix Llobregat Nord i el baix Gaià.

 

La proposta per aquest àmbit és clara: trencar amb el tòpic de “comarques ròtula” que normalment mereixem. I ja se sap que en tota articulació la ròtula és l’estructura que més pateix, ja sigui la d’un genoll humà o en la direcció d’un vehicle, per passar a ser “comarques esponja”, que permetin oxigenar un territori que es convulsiona sota la pressió de dues conurbacions de primer ordre (Barcelona i Tarragona-Reus), responent a un dibuix de la Catalunya del futur pensat com una xarxa de centralitats territorials de marcada personalitat, connectades pel coneixement i les infrastructures, que acabi amb l’habitual divisió de Barcelona-Rerepaís que ha imperat en les darreres dècades. 

 

La traducció política d’aquesta mateixa idea és la de la Vegueria Penedès. La volem perquè creiem en les Vegueries com a format més propi i òptim d’organització territorial del país, i, a la vegada, perquè pensant que són bones pel país, en volem una igual que els altres territoris. La volem, també, per deixar de ser la perifèria de tres regions, que ens mantenen dividides, i pati del darrere de cada una d’elles. I també perquè respon  a una estructura ja en l’actualitat definida pels agents polítics i socials al territori, on hi ha més associacions professionals, sindicals, patronals, esportives i socials compartides, que no pas privatives de cada una d’aquestes quatre comarques, d’altra banda tan complementàries, equivalents i de pes semblant entre elles, i tan dispars, en canvi, amb aquelles amb les que es proposa ubicar-les. Les mateixes infrastructures, i més en el futur tal i com s’estan planificant, relliguen aquest territori com mai abans.

 

En aquest sentit el discurs de l’alcalde d’Igualada, Jordi Aymamí, es debat únicament i lamentable en la tria de quina perifèria vol per la comarca de l’Anoia, si ser-ne una de més o menys notòria de Manresa, per la qual cosa fa tard, i n’ha fet prou escarafalls en aquest temps perquè sigui creïble, o ser una ultra-perifèria del tot prescindible i innecessària de Barcelona, a la qual cosa no consta ni tan sols l’hagin convidat.

 

Volem la Vegueria, també, per organitzar la vida política supramunicipal a una escala humana més pròxima i pròpia. Per dissenyar i prestar els serveis a la mesura de les necessitats reals, escoltades en un territori més reconegut i cohesionat. Per tenir en el futur una circumscripció electoral pròpia, que potenciï els polítics del territori, i li doni veu i vot en els afers del país, en igualtat de condicions amb les comarques veïnes.

 

Ser, doncs, un nou centre nodal, mantenint els lligams no només històrics, sinó d’economia, política  i societat reals, és l’aposta pel futur. Expressar, pel be de Catalunya, el millor d’aquests territoris i oferir una altra manera de ser català, tal i com existeix i es reconeix arreu del país, en positiu, sense espectacles de campanar, és la nostra oferta més preuada, davant una alternativa governamental que s’enroca en el “NO” que tant critica a la societat quan reivindica, i ens condemna a ser perifèria de Tarragona-Reus, Manresa i Barcelona respectivament, sense escoltar el territori ni els seus estaments polítics locals, només preocupat per desenvolupar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la que estem exclosos, amb el desavantatge d’origen que això ens produirà de mantenir l’Alt Penedès i el Garraf a la regió o Vegueria de Barcelona..

 

I amb això que el Penedès deixi de ser un “objecte” del discurs i la execució política, on tots prenen decisions que ens afecten, des de la distància d’uns despatxos a Barcelona, Tarragona o Manresa, i passi a ser un “subjecte” reconegut de la política catalana, que participi d’igual a igual en les decisions que l’afectin en el futur. I calgui comptar amb la seva opinió, en igualtat de condicions de les seves comarques i vegueries veïnes, i no per això menys competidores pels recursos públics, migrats o abundosos, destinats als diferents territoris.

 

Ara és el temps de fer-ho, si tothom empeny en la direcció correcta. Som-hi!