ANTONI RIBAS, La Fura, 19.01.2007, Sant Ramon Veguer
Tot i el soroll mediàtic que va fer el pregó de Fèlix Simon obrint les festes de Sant Raimon -si dins o fora de lAjuntament, pancarta...- el que va dir el pregoner fa rumiar. No va ser un pregó per sortir del pas, ni de campanetes: de fer dringar paraules per buscar aplaudiments fàcils o satisfer oïdes. Simon va practicar la dita qui vulgui peix que es mulli el cul i sel va mullar.
El text del pregó és ple de cites i de referències personals -els seus orígens vilatans prop de la plaça, a lombra del castell del veguer, lescola de Sant Ramon...- i de propostes intel·lectuals. La sorpresa principal -o laportació- és que per justificar la reivindicació de la vegueria, que ell i unes quantes persones més menen des duna plataforma, va exposar un bon grapat de crítiques al sistema polític imperant i va esbossar una teoria política comunitarista les arrels de la qual poden trobar-se en textos, antics i més propers, de Lluís Maria Xirinacs. Per això seria útil que els Raimons leditessin. És un discurs per llegir i rumiar.
La reclamació de la vegueria pròpia dels territoris de lAnoia, Alt o Baix Penedès i Garraf va ser clara i contundent. Com calia. Volem que el Parlament de Catalunya quan faci la divisió territorial prevista en el nou Estatut reconegui la vegueria. La reivindicació es fa per tenir pes i incidència en els problemes que ens afecten i fer-ho conjuntament amb els altres territoris de Catalunya. Simon va ser astut en citar el pla dactuació de la Disputació de Barcelona, mandat 2004-2007, quan diu que les vegueries han de tenir les competències i els objectius de les diputacions i els consells futurs han daplicar el principi de subsidiarietat (el que pugui fer-se en un nivell més proper al ciutadà no ha de fer-se de més amunt o mes lluny).
Simon, però, va afegir a la demanda que ells anaven més enllà que la mera instauració dun organisme polític: Volem que vegueria sigui una eina de participació democràtica i que a més de creixement sostenible estimuli la cohesió social. I per aconseguir-ho va exposar unes línies dactuació: participació de la gent a traves dassociacions i assembles on es debatessin els problemes i es generés el consens. A tall dexemple va citar les consultes vinculants que es fan a Suïssa. El model associacionista o comunitarista va ser exposat amb moltes crítiques al sistema actual de partits que es dol duna baixa o nul·la participació dels ciutadans.
Són aquests els punts en els quals el pregó esdevé original, no pas pel que diu -que sha dit- sinó per proclamar-ho en una crida a unes festes populars que són expressió de la vitalitat dun poble. La crítica al sistema democràtic, als seus defectes i vicis, a les mancances que té, a lenquistament..., sha de fer sempre per mantenir el vigor daquest sistema representatiu que, per mi, encara és el més vàlid dels que sha dotat la humanitat. Democratia semper reformanda, que es podria dir. Posar adjectius a la democràcia és ofegar-la. Discutir-ne els ets i uts és bo. Per això les crítiques que el pregó aporta haurien dajudar a mantenir la democràcia, lessència de la qual és un home, un vot. Per això seria positiu que el debat de la vegueria es traduís en un debat que aportés qualitat de vida a un sistema que ara, per moltes raons, pateix una malura.
A la reclamació de la vegueria, el pregoner va presentar una proposta -que es va perdre en les ressenyes de premsa enmig dítems més llaminers- de fer una aliança entre les comarques penedesenques per fer un gest pacífic de llibertat sobirana. De què es tracta?
ENTRETOC - Antoni Ribas
LA FURA 19.01.2007