JOAN SOLÉ I BORDES, El 3 de Vuit, 15.12.2006, Una Vegueria per un món millor
Segur que en César Martín coincidirà amb mi que, com diu la dita popular, de bones intencions l'infern n'és ple, però tinc el convenciment que tots els que, poc o molt, treballem per aconseguir que la Vegueria del Penedès sigui una realitat ho fem des de la filantropia i laltruisme, i no pas en el solipsisme com afirmava en la seva columna el passat 1 de desembre. Sequivoca qui cregui que els defensors de la Vegueria del Penedès actuen moguts pel convenciment de posseir la veritat, però som conscients que en el cas que ens ocupa el joc és a cara o creu, propis o metropolitans. Al Penedès són moltes -xifres canten- les persones, entitats, ajuntaments i institucions que hem fet lopció per la vegueria i, tot i que potser anem errats, procurem explicar-la, defensar-la i fer-la entendre.
El que em sap greu és que per mostrar el seu desacord en Cèsar Martin s'hagi de dedicar a rebregar a una de les persones que més ha treballat pel tema, de forma ben intensa i desinteressada. Potser li costa entendre que en aquest món encara hi ha qui es mou per motivacions altruistes, convençut que les coses no simposen des de darrera una taula de despatx. Som molts els que apliquem una part del nostre temps personal a treballar en alguna causa -cultural, social, política, solidària...- que creiem justa i positiva. Li diré que, personalment, no pensava que fos possible trobar moltes persones disposades a creure que la identitat penedesenca era defensable com a opció d'organització del territori. Els fets s'han encarregat de fer-me canviar totalment d'opinió.
En César Martín hi podrà continuar oposant-se i podrà anar picant de peus -la seva serà la cançó de l'enfadós i el seu heroi serà el Pep de la Llet (1)- una opció perfectament legítima si té com a objectiu defensar posicions i no pas desacreditar als que treballen i opten decididament per un tema.
Joan Solé i Bordes
(1) Per animar les vendes del quinzenal "El Labriego" ara fa cent anys en Pere Alagret es va inventar la figura d'un pagès, el Pep de la Llet, que escrivia cartes a la publicació defensant l'opció contraria al pensament majoritari, així -posem pel cas- quan tothom creia que pagava massa contribució en Pep de la Llet escrivia una carta dient que se n'havia de pagar més i que un país no anava bé si no hi havia una pressió fiscal forta. Com es pot suposar tothom comprava "El Labriego" per veure quina en deia, sense sospitar que era el mateix Alagret qui hi estava al darrera.