JOAN SOLE BORDES, El 3 de Vuit, 15.09.2006, Municipis, comarques...Vegueria del Pdès.

  • Imprimeix

L'admirat estudiós i amic Salvador Llorac l'encertava de ple a les pàgines de l'"Avui" (Bústia, 24 d'agost) en remarcar que no cal tractar sols del tema de la divisió en vegueries sinó que hi ha també la qüestió dels municipis i les seves delimitacions, sovint heretades dels temps medievals. Certament, el tema de l'estructuració territorial és una de les grans assignatures que el nostre país té pendents des de fa molts anys. Potser en un moment vam pensar que els Consells Comarcals podrien entrar en el tema de l'estructuració del territori a nivell de comarca, però després hem vist com les seves atribucions són tan limitades que la feina que tenen per aconseguir tirar endavant l'organització d'alguns aspectes del territori amb un anomenat Pla Estratègic, i encara aquest possiblement tindrà un caràcter serà indicatiu, basat en la bona voluntat d'una colla de municipis però que, a l'hora de la veritat, saben que en molts temes el ganivet per tallar el pernil encara el tenen ells.

Quan reivindiquem la Vegueria del Penedès i diem -com ho feia en Fèlix Simon en aquestes mateixes pàgines fa unes setmanes- que sense una vegueria pròpia mai arribarà la nostra hora, el que volem no és pas parlar de bons i dolents sinó reconèixer que cal començar a posar una mica d'ordre al desgavell de la divisió territorial. Per fer-ho creiem que cal comptar amb l'autonomia de decisió d'aquells que formem part d'una unitat natural, és a dir del que en geografia s'entén per comarca natural. Som molts els que pensem que ja és hora que ens sigui reconeguda la capacitat de decidir, la voluntat dels que vivim en un entorn històric amb personalitat pròpia, en definitiva d'aquells que -ni més bons ni més dolents que els altres- sabem que els temes de del territori i de les persones que l'ocupen tenen a casa nostra un caire molt diferent del que configura la regió metropolitana barcelonina i que moltes vegades el que per a ells és bo a nosaltres no ens convé.

Joan Solé i Bordes