Encara que el món polític català no estigui per massa soroll ja que ha dencarar la recta final de lEstatut, els impulsors de la reintroducció de lÀrea Metropolitana de Barcelona no paren. Han fet via dençà que els 34 alcaldes dels municipis metropolitans -36 és la reclamació total- que lintegren van firmar un manifest demanant que sigui reviscolada amb tots els seu drets polítics lAMB. I ara (abril del 2005) han publicat el segon exemplar de la seva revista -ÀMB, es el títol- en què insisteixen en la reclamació. Daixò sen diu tenacitat. O tossuderia. I dells se nhauria daprendre. En lesmentada revista parlen del manifest reivindicatiu i canten les excel·lències del pla estratègic impulsat pel qual demanen un govern únic per aplicar-lo millor. També Celestino Corbacho, alcalde de lHospitalet, la ciutat més gran de làrea metropolitana després de Barcelona, i president de la Diputació declara: És urgent la creació dun òrgan de govern per a aquest àmbit de 600 quilometres quadrats, 3 milions de persones i 36 municipis, i aquest govern ha de gestionar aquelles coses que els ciutadans no identifiquen com a elements identitaris!, com, explica, la mobilitat, el transport, lhabitatge, el medi ambient, i en general els serveis que superen lesfera municipal. Corbacho expressa, diplomàticament, la seva decepció perquè la Generalitat presidida per Maragall no ha reconegut làmbit metropolità que la Generalitat de Pujol va trossejar. I preguntat sobre la diferència entre el reconeixement metropolità i la potenciació de les vegueries, Corbacho diu: lAMB és una realitat que ja existeix, mal organitzada, però existeix; i sobre les comarques i vegueries, explica: Haurem de decidir en el futur quin model volem, com han de ser i quines competències han de tenir. De tot això sen poden extreure moltes consideracions, però una és que els alcaldes i municipis de lAMB sorganitzen i fan pressió. Ells volen recuperar el que tenien abans de lenvestida convergent i creuen poder-ho fer pel pes i influència de les seves ciutats. I, a fe de Déu, que ho aconseguiran. Tot amb tot, veure com sorganitza lAMB ha de fer rumiar als alcaldes i polítics de les nostres comarques. Si estan per la vegueria, per dedicar-hi més esforços per fer-la possible, i si no nacaben destar convençuts, per repensar les seves posicions i actuar de la manera més eficaç possible per evitar que la màquina metropolitana dels 36 municipis de lentorn de Barcelona aixafi la resta. Ara seria el moment de que les forces vives, polítiques i socials, del Penedès -evidentment les tres comarques- estudiessin propostes i parlessin dels seus desitjos per fer possible una estratègia comuna. Davant el Pla Territorial de la Generalitat han sorgit crítiques i shan assenyalat mancances i també alguns grups hi veuen orientacions positives. Possiblement és el moment, doncs, de fer una acció més amplia, supracomarcal, de vegueria, per reforçar les opcions territorials i completar les falles. També davant lenfortiment de lopció metropolitana és convenient que el Penedès estigui vinculat amb el Vallès, els dos, i el Maresme que encerclen lAMB. Són la corona metropolitana, en llenguatge administratiu metropolità que a alguns causa esgarrifances. És igual el nom, el que cal és que aquest arc estigui tibat, vehiculat, relacionat internament, per tenir protagonisme propi i propostes a fer, i per evitar ser només el receptacle del que sobra o destorba a lAMB. Des de Vilanova, Vilafranca, Sabadell, Terrassa, Granollers i Mataró i les viles que com elles estan en aquest semicercle, poden dir-se i fer-se moltes coses perquè totes elles tenen personalitat. Només aïllades, separades, enfrontades, ignorades o mirant-se de reüll és com es perdrà un ocasió. I ja es veu que lAMB no perd el temps ni està per romanços.
