FÈLIX SIMON, 14.08.2005, Pregó Festa Major de Les Llambardes
Pregó Festa Major de Les Llambardes
Senyores i senyors, amics i amigues,
Fa uns quants anys, quan algú feia el pregó de la Festa Major, jo em pensava que havia de ser una persona important, sobretot en les arts o en les lletres.
Som aquí, a les Llambardes, al peu del santuari de la Mare de Déu de Foix, perquè vaig rebre lencàrrec de ser pregoner, malgrat que no sóc una persona important.
Pregonar vol dir anunciar, fer una crida perquè tots vosaltres la vingueu a escoltar i, pregó, formalment vol dir linici de la festa.
Sóc aquí per dir-vos just allò que voleu i espereu: és la Festa Major, un moment daturada i de convivència. Tota la gent daquestes contrades hi és convidada sense exclusions! En un tres i no res es dóna pas a la rauxa, sense deixar massa lluny el seny i la reflexió!
El pregó és un acte ritual en el qual una persona aporta la seva visió particular; en el meu cas, des de la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Aprofitarem loportunitat que em brindeu per fer una crida i explicar quin és el futur Penedès que ens agradaria poder tenir per als nostres fills i néts.
Les Llambardes, és un veïnat de cases escampades, situat a lextrem nord-occidental del terme, prop del límit amb la Llacuna, en un altiplà entre els 650 i els 700 metres daltitud anomenat la plana de les Llambardes. Hi havia 58 habitants disseminats el 1970. Temps era temps, la Llombarda era un dels llocs de la senyoria dels Peguera, el 1632. Podríem recordar el castell de Secabecs, ca lIsaac, can Soler de Secabecs i tants altres noms.
Buscant per Internet, amb el Google, he trobat diverses cites que parlen de les Llambardes. Faré menció de dues daquestes cites.
La primera és un itinerari que va ser publicat a la Fura el 1999 i que va de Vilafranca a la Llacuna. És un camí mil·lenari i actualment sel coneix com la Carrerada ja que, a part de pelegrins i mercaders, també ha estat, durant segles, una important via de trànsit de bestiar transhumant de camí cap als seus emplaçaments estacionals, a la recerca de pastures. Passat el coll de la Barraca, la Carrerada davalla per travessar la pista enquitranada que va cap a les Llambardes. Litinerari segueix recte pel camí que anirà flanquejant el puig dEspinagosa i després pujarà al coll de la Serra, per continuar, ja de cara avall, fins a la plaça de la Llacuna.
Voldria recordar que durant tota lEdat mitjana els grans camins comercials portaven creients al sepulcre de lapòstol Sant Jaume de Galícia. En la vessant mediterrània, una de les rutes més importants era la via Mercadera. Aquest camí sortia de Barcelona, entrava al Penedès per les valls del Garraf, es dirigia cap a la Llacuna i Santa Coloma de Queralt per després endinsar-se al centre i nord de la Península. I una prova daquest trànsit de devots pel Penedès són els hospitals de la Llacuna i dOlesa de Bonesvalls. En aquest hospital, al segle XVIII encara soferia a tots els pelegrins que en nom de Déu demanaven acolliment una lliura de pa i de vi. I si es quedaven per passar la nit, sopa, una arengada i llit.
La segona cita és de Jordi Mañà i ens parla de Llinars, el paradís amagat, una cruïlla de misteris vora un camí antic, just en el lloc on sobre pas un collet prodigiós: el coll de la Barraca, on el caminant ha de prendres un descans obligat després de la feixuga ascensió a Font-Rubí de Dalt. El coll de la Barraca deixa enrere la solitud del bosc i la muntanya, i sobre a la lluminosa amplitud del pla de les Llambardes, estesa de sembrats que es decanten suaument cap a les Cases Noves de Can Pardo.
A lhora descriure un pregó apareixen els records Quants i quants records desvetlla en qualsevol de nosaltres la Festa Major particular que portem a dins. Jo vaig viure els meus primers vint-i-quatre anys al carrer dEscudillers de Vilafranca, anomenat també de les Senalles, segurament perquè hi havia el Cintet que, assegut en una cadira de vímet, entre la porta de casa seva i la vorera, feia cabassos despart, espardenyes de vetes i palmes per Pasqua, entre moltes altres coses. Aquest carrer està situat al costat dels corralons de Santa Maria i de cal Fraret, de la plaça de Jaume I, on hi ha el Museu... i de ben petit vivia amb intensitat els dies de la Festa Major vilafranquina. Recordo que el meu pare tancava dhora la botiga de roba que tenia a la cantonada, davant de cal Mansió, per anar el dia 29 al vespre a veure lentrada de sant Fèlix, després de la cercavila que es fa des de casa dun dels administradors de lany anterior fins a la basílica de Santa Maria. Devíem ser deu, dotze, quinze dotzenes de persones, com a molt, la gent del barri... i després hi entràvem per sentir cantar els goigs. Més endavant, vaig viure amb més intensitat la festa perquè vaig formar part durant uns quants anys del ball de Bastons.
Fet aquest retrocés en els anys, potser no cal xerrar més de tradició, perquè ja la coneixem i, a més, altres ja nhan parlat abans que jo i ho han fet molt millor.
Tenim la sort que ningú no ens pot pas discutir la nostra democràcia primerenca, vivim en una nació que històricament sempre ha lluitat a favor de la llibertat i de la democràcia. Catalunya va tenir el primer parlament d'Europa, aquí pot sorprendre que ansiem una Catalunya rica i forta, gran i lliure?
Ara no hi ha cap mena de dubte que, amb la reforma de lEstatut, vivim un moment de recuperació institucional que sinicia al segle XX amb la Mancomunitat, el 1914, i arriba fins a lEstatut de 1979, passant, evidentment, pel de 1932, interromput pel procés per les dictadures militars.
Mhan demanat que parli també de les vegueries.... Som-hi!
La proposta de reforma de lEstatut dAutonomia de Catalunya, elaborada per una ponència del conjunt dels grups parlamentaris, diu: la vegueria és làmbit territorial específic per a lexercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. I també afirma: els consells de vegueria substitueixen les diputacions. Lexercici de competències i els recursos que les lleis estatals atribueixen a les diputacions provincials de règim comú corresponen al consell de vegueries.
Les vegueries havien estat històricament una eina de control reial del territori, un territori sobre el qual tenia potestat un veguer. El veguer era un funcionari reial que assumia responsabilitats judicials i de representació. La vegueria és, doncs, una institució dorigen medieval que es va instaurar el segle XIII i que al segle XVIII, amb el Decret de Nova Planta, va ser substituïda pels corregiments.
El 12 doctubre de 1932 es va aprovar el nou projecte pel qual el territori de Catalunya quedava dividit en 38 comarques, aplegades en 9 agrupaments que foren anomenats vegueries.
De la continuació de la Història Nacional de Catalunya dAntoni Rovira i Virgili llegim el següent text: La regió tercera comprèn les comarques de lAlt Camp, lAlt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i el Tarragonès. És una regió característicament agrícola, però bàsicament vinatera. La vinya comparteix amb arbres de fruit (avellanes, oliveres o ametllers) el predomini de la terra. La cria daviram constitueix un recurs econòmic important. Amb laprofitament de la mà dobra, sovint femenina, que els traballs de la terra, no gaire intensius, deixen desvagada, i també amb laprofitament dels petits corrents daigua (Riudebitlles-Anoia, Gaià i Francolí) funcionen alguns establiments fabrils (teixits, paper). Així mateix, laprofitament dels calcaris secundaris ha donat lloc a importants explotacions de ciment als indrets on hi ha hagut sortides fàcils per al producte (Vallcarca, Vilanova i els Monjos).
És evident que Catalunya, que té una superfície de poc més de 32.000 km2, no necessita divisions provincials que han estat imposades sempre pel govern central: primer, lany 1833, i lúltima vegada, lany 1938, en què el general Franco, des de Burgos i en plena guerra civil, va tornar a imposar les províncies que lEstatut del 32 havia suprimit.
Properament les vegueries formaran part del sistema institucional de la Generalitat i que esdevindran la divisió adoptada per a lorganització territorial dels seus serveis. Pel que fa a la llei electoral, la vegueria és un bon marc per a la circumscripció electoral. La tria directa de diputats aconsegueix acostar lelector a lelecte i obliga aquest a una major proximitat durant tota la legislatura. Sabem que, a més de sentir-nos representats, els ciutadans reclamem cada vegada més la proximitat de lelecte.
Però ara tenim un problema. El govern de la Generalitat vol imposar un model de 7 vegueries en què lAlt Penedès i el Garraf anem a parar a la vegueria de Barcelona. Nosaltres, però, volem tenir una Vegueria Pròpia integrada per les comarques de lanomenat Penedès històric: lAlt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, i també per aquells municipis de lAnoia que lliurement ho decideixin, en el marc de la revisió del Pla General Territorial de Catalunya.
Si el Penedès pot disposar dun àmbit funcional de planificació territorial, serà més fàcil que el Parlament de Catalunya ens atorgui la Vegueria Pròpia i puguem assumir les competències que ens corresponen, dacord amb les nostres característiques i capacitats.
Contràriament, a lAlt Penedès i al Garraf ens tocaria dependre de Barcelona i de tota làrea metropolitana; el Baix Penedès seguiria a la vegueria de Tarragona, i lAnoia dependria de la Catalunya Central. És a dir, es faria efectiu lesquartarament definitiu del nostre territori penedesenc.
En Pere Mas i Parera escrivia lany 1977 des de Buenos Aires el següent: Tot i l'existència del topònim Penedès en la denominació de diverses poblacions de la nostra terra, la consciència col·lectiva de pertinença al Penedès o, si ho voleu, el reconeixement de la comarca com a tret d'identitat, és un fenomen que esdevé plenament efectiu a la vintena centúria.
Dun pregoner he recuperat un conegut proverbi xinès que diu: Quan el savi assenyala la lluna, limbècil mira el dit. En un moment tan delicat com el que vivim, ens convé assegurar-nos de mirar la lluna i no pas el dit. No us estranyarà si us dic que, novament, alguns volen que mirem el dit, però nosaltres ens resistim a fer-ho... perquè si una persona individual o un col·lectiu no són independents, és perquè no els deixen o perquè són immadurs o mediocres.
Sabem que només la unió permanent fa lautèntica força. El Penedès necessita tornar a fer pinya com fa a la Diada de Sant Fèlix, a lhora de construir els grans castells de nou o de deu. Però a la pràctica això no resulta gens fàcil, perquè els governs i els partits gestionen la voluntat del poble. Som molts els que creiem que per si sola la política no és suficient. Les ONG, les plataformes, les associacions... són necessàries, tot i que són també insuficients, però si hi afegim les comunitats humanes, les veïnals, les territorials, que és on rau la sobirania radical i la força, llavors ja ho tenim complet.
I per allò del principi de subsidiarietat, com en els castells, tot el que es pugui fer a baix que no es faci a dalt. És essencial per a la democràcia que tothom tingui loportunitat de beneficiar-se de les noves possibilitats del propi territori i que tot el que es pugui fer a la Vegueria Pròpia no es faci des de fora.
Ens queda molt camí per fer si entre tots volem evitar que la democràcia sacabi de convertir en el que Miquel Martí i Pol ja apuntava en aquest escrit: DEMOCRÀCIA (assaig general):
Els figurants que seuen a la dreta de lescenari, que sintercanvïin regularmant amb els de laltra banda,és a dir, amb els que seuen a lesquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir tot el que els passi pel cap, des dinsults a paraules amables, circumspectes, poden adoptar un aire displicent, o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar un simulacre de baralla física que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones que reprenguin la representació, però tenint en compte que els papers són canviats i cal posar més èmfasi per tal de fer versemblant lespectacle.
Comptaré fins a tres.
- I jo?
- Un moment.
Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.
Els ciutadans del Penedès no volem aplaudir. Volem participar i decidir. Des de la Plataforma per una Vegueria Pròpia fem una crida i proposem una aliança entre les tres comarques penedesenques, un gest pacífic de llibertat sobirana, i ens plantem a favor dels nostres ideals, confiant només en la complicitat del poble.
A mi, m'estaria bé, més que bé, que per fi uns polítics catalans fessin un acte de responsabilitat i de sobirania per tenir un Estatut com cal, i que els penedesencs siguin els únics que decideixin, lliurement i sense imposicions foranes, sobre el present i el futur de la nostra Vegueria i sobre les lleis que ens han de regir a tots.
Sempre m'he considerat un somiador que creu en la utopia, però molt convençut que els gestos senzills de coratge i dignitat fan més respecte i tenen més suport. I per això, ara us demano també la vostra adhesió, imprescindible per tenir en un futur no gaire llunyà la nostra Vegueria Pròpia.
Visca la Festa Major! - Visca les Llambardes!
Fèlix Simon
14 dagost del 2005