RAMON ARNABAT, El Punt, 29.08.2005 Vegueries: quantes i quines?

Darrera del gran debat de l’Estatut, hi ha una qüestió sobre la qual s’ha passat molt de puntetes malgrat la seva importància: la proposta d’organització territorial. En la Proposta de Reforma de l’Estatut es diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial en municipis i vegueries” (article 79.1), que les vegueries són “l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local”, i “la divisió territorial adoptada per la Generalitat de Catalunya per a l’organització territorial dels seus serveis” (article 85.1), i que correspon al Consell de Vegueria “el govern i l’administració autònoma de la vegueria” (article 86.1). Tot sembla indicar que les vegueries quedaran incorporades al nou text de l’Estatut sense excessius canvis, i que es desenvoluparan en una llei posterior.
Hi ha, però, una qüestió important respecte de les vegueries que està sobre la taula: quantes n’hi ha d’haver? i quines han de ser? Sembla que des del govern i des de l’oposició es dóna per fet que seran 7 (Barcelona, Girona, Camp de Tarragona, Ponent, Comarques Centrals, Alt Pirineu-Aran, i Terres de l’Ebre). Ara bé, qui ha decidit que han de ser 7 i no 5 o 9? Per què han de ser aquestes i no unes altres? Amb quins criteris s’ha decidit tot plegat? De moment no hi ha respostes, però tothom repeteix que han de ser 7 i que han de ser aquestes, com si aquesta fos una qüestió indiscutible. De fet, el Departament de Salut ja ha decidit de reorganitzar les Regions Sanitàries Bàsiques seguint les 7 futures vegueries (DOGC, 6/VI/2005). Si es creu que s’ha d’ajornar el debat fins després de l’aprovació de l’Estatut, per què es prenen aquestes decisions? En tot cas caldria demanar al Govern de la Generalitat que no prengui mesures que puguin hipotecar el futur debat sobre aquesta qüestió.
D’on surt el nombre i el nom de les 7 vegueries? De fet no se’n parla ni en la Proposta de Reforma de l’Estatut, ni en el Pacte del Tinell. El rastre de les 7 vegueries el trobem en la Llei 23/1983 d’ordenació del territori que dóna lloc a la Llei 1/1995 que aprova el Pla Territorial General de Catalunya (PTGC). El PTGC preveu la planificació urbanística i territorial en 6 àmbits d’aplicació: Metropolità, Comarques Gironines, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent, i Comarques Centrals, als quals s’afegeix més tard el de l’Alt Pirineu i l’Aran (Llei 24/2001). I ja tenim les 7 vegueries. A l’Informe Roca (20/12/2000) se n’apunten 6 (les sis primeres), i s’esmenta un tractament especial per l’Alt Pirineu-Aran. Però si abans eren 6 i després van ser 7, perquè no poden ser 8 o 9? La qüestió de fons és si es pot aprovar el nombre i el nom de les vegueries sense un debat previ i sense la participació i l’opinió dels ciutadans. De fet a l’Informe Roca s’insisteix en que “el territori sigui consultat i escoltat en la configuració de les noves vegueries”. Caldrà, doncs, obrir el debat sobre les vegueries i escoltar la gent i els territoris. No fer-ho així seria una greu restricció democràtica, sobretot quan ja s’han fet sentir les demandes de dos territoris del país que reclamen, amb arguments i dades, dues vegueries més: la de l’Alt Ter amb les comarques de l’Osona i el Ripollès (www.altter.org) i la del Penedès amb les comarques de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia (www.vegueriapropia.org).
De fet, seguint els criteris de l’Informe Roca per delimitar les vegueries, el Penedès pot esdevenir sense problemes la vuitena o novena vegueria. Té prou entitat demogràfica: 370.000 habitants i 2.000 km2, amb la qual cosa seria la quarta per nombre d’habitants. Te identitat històrica i social que es remunta al segle XIV amb la Vegueria de Vilafranca, constituint des d’aquest segle una unitat geogràfica, social i econòmica. Té homogeneïtat física en el marc geogràfic que abasta des de l’Arc de Barà al pont del Diable, i des de la serra d’Ancosa a la Mediterrània. Té coherència funcional o de relacions de les comarques que l’integren, malgrat el dèficit de comunicacions i l’esquarterament polític i administratiu que pateix des del segle XIX. Té integració i potència de l’estructura urbana i presència de centres urbans rectors consolidats i dinàmics (Vilafranca, el Vendrell, Igualada, Vilanova). Té activitats econòmiques compartides i/o complementàries, tant en el sector agrícola, com en l’industrial i el dels serveis, i realitats i problemàtiques comunes en els camps de l’educació, la salut, els serveis socials, i la planificació territorial, que han fet que els alcaldes de les ciutats esmentades i el presidents dels consell comarcals signessin el Pacte de Sant Martí per afrontar-los de forma conjunta. Però, sobretot, la vegueria del Penedès compta amb un ampli suport popular en el territori tal i com demostren el nombre de persones, entitats i partits polítics adherits a la campanya per una Vegueria Pròpia, i l’aprovació de la proposta de vegueria penedesenca en 25 dels 30 dels plens municipals celebrats fins aquest moment. La vegueria del Penedès, doncs, no tant sols és possible i desitjable, sinó que també és necessària per equilibrar el territori i la població del país, tot respectant una zona agrícola, marítima i natural entres les dues grans àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona/Reus.

Ramon Arnabat, historiador