ANTONI RIBAS, La Fura, 1-7.07.05. Entretoc

Si tot va bé, el debat sobre les vegueries es farà a la tardor, a l’octubre, segons el calendari que aquesta setmana ha esbossat la Generalitat quan ha establert el ritme de debat de l’Estatut. Per tant, l’organització territorial queda condicionada a com enfili el debat a la comissió constitucional del Congrés que presideix el veterà Alfonso Guerra i no crec que el Govern català vulgui tenir un front encès a Catalunya amb l’establiment de les vegueries mentre a Madrid ha d’afrontar –amb tots els diputats de Catalunya–- la tensió que lògicament comportarà el debat de l’Estatut.

Perquè la implantació de les vegueries pot ser semblant a la distribució de les presons... De fet, allà on hi ha problemes, ja ha estat tan agre com el de les presons i pot adquirir encara més caràcter. L’oposició al tripartit sap aprofitar aquesta carta per criticar el govern i desgastar-lo. És el que en part passa a la nostra comarca...

En tot cas, d’aquí a l’octubre és el termini de què cal disposar per influir en el Govern i per arribar ben preparats a la decisió final. En serem col·lectivament capaços? Sóc pessimista perquè la vegueria, com en segons quins parts la criatura, ve de cul. El mateix conseller primer de la Generalitat, que coneix pla bé la realitat del Penedès, i el conseller de Governació, hi són contraris i des de bon començament ho han dit. També la vegueria té en contra el corrent d’opinió –majoritàriament socialista– que defensa la pervivència de la diputació de Barcelona, a la qual com a màxim admeten que se li amputi la Catalunya central... I tampoc ho veuen clar per realisme polític els dirigents municipals socialistes.

I més. En el debat que fins ara s’ha fet ha predominat més l’escuma que el tall. Hi ha uns documents base per defensar la vegueria pròpia –que no té nom, mala cosa– però en les accions empreses, plens i declaracions hi ha hagut més gestos d’agitació i propaganda que elements de reflexió. I entre els discursos apareix un no al metropolitanisme que té un regust de tancar portes, d’aïllament que enllaça amb les negatives al creixement que s’expressaven fa dos estius per Vilafranca... En aquest terreny pot obrir-se una falsa polèmica entre el metropolitanisme o arc de ciutats i els qui s’hi oposen que no porta enlloc.

En el debat, però, no apareix -i aquí també falla de bon tros la comunicació de la Generalitat- nítidament la forma que prendran les vegueries i els serveis que prestaran. Ara s’ha dit que no tindran capital –cosa encertada per evitar la guerra de campanars–- i que els serveis es distribuiran. Cal, però, concretar quins serveis seran i, el més important, cal assegurar que no comportaran un augment de burocràcia.

Ara, doncs, és el moment de no defallir ni deixar que l’estiu –i la seva impressionant calor– imposi nyonya en els diàlegs que caldria fer per poder reflexionar i pensar ben pensada la reclamació de la vegueria, àdhuc havent dissenyat com haurien de ser els serveis bàsics i on haurien d’anar. La societat civil en aquesta fase hauria d’agafar més responsabilitat i protagonisme per travar uns criteris que, sostinguts en les quatre potes de la vegueria pròpia –que estan plantades al Vendrell-Calafell, a Vilanova-Sitges-Ribes, a Vilafranca-Sant Sadurní-els Monjos, i a Igualada-Piera-Capellades– convencessin als polítics del Govern.

En cas de fallar la decisió del Govern, aquest treball hauria de permetre trobar pautes d’acció i programes per desenvolupar el manteniment de les identitats comarcals i les col·laboracions de tota mena. Perquè, sigui quin sigui el resultat, és en l’àmbit comarcal on ens hi juguem més coses. La vegueria no passa de ser, amb tot el reguitzell de faramalla i oripell que es vulgui, una divisió administrativa.